El Teatre Apolo, ara dirigit per Ricard Reguant, amb la companyia Ethika Global Entertainment, que impulsarà el desenvolupament del teatre, han iniciat la temporada amb l’estrena en exclusiva de la reconeguda novel·la de Agatha Christie, Diez negritos.
Aquesta adaptació teatral està feta pel dramaturg italià Gianluca Ramazzotti i pel mateix Ricard Reguant que també la dirigeix.
És evident que Agatha Christie és una aposta clara per als programadors teatrals d’un tipus de Teatre més popular o comercial, ja que la temporada 2013-2014 vam poder veure La Ratonera en aquesta mateixa sala, la temporada passada Testimoni de càrrec al Teatre del Raval on aquesta temporada podem veure La visita inesperada.
L’estil de l’escriptora anglesa és inconfusible, amb un llenguatge que no resisteix gairebé el pas del temps i amb un fil argumental que manté sempre la mateixa estructura, presentant els fets de forma que tothom és sospitós de ser l’assassí a qui no descobrirem fins a l’última escena.
Aquesta novel·la d’Agatha Christie ens presenta 10 personatges tancats en una illa a la qual han estat convidats per un amfitrió que no hi és. Uns personatges que desperten repulsió i que en són responsables de fets reprovables. Nosaltres com a espectadors o lectors no podem sentir simpatia per cap d’ells. Un esquema una mica diferent de la resta de novel·les de l’autora on sempre hi ha el personatge tendre que inspira simpatia.
Aquesta és una versió força fidel al llibre original, però que ens mostra uns personatges molt esquemàtics, presentats durant l’hora de durada de la primera part de la representació; en la segona part, on es desenvolupa l’acció real de l’argument i on veiem gairebé la totalitat dels assassinats, hem trobat massa precipitació en el desenvolupament dels esdeveniments.
L’escenografia ben resolta si tenim en compte l’enorme boca de l’escenari del Teatre Apolo, on es mostra el saló principal de la mansió on s’allotgen els protagonistes, en un ambient adient a l’època en el que transcorre l’acció. En canvi, no ens ha agradat gens el disseny de la il·luminació, que creiem abusa dels foscos en moltes escenes, però molt especialment per l’excessiu tractament dels colors vius i llampants, que transformen el Saló de la mansió gairebé en una discoteca.
La posada en escena en general és correcte, excepte quan es presenten els personatges, fent-los girar sobre ells mateixos un a un i enfocant-los amb una llum molt potent, per indicar-nos quin dels personatges ens està parlant, …. la qual cosa li resta força naturalitat a la representació. Som conscients, malgrat tot, que portar a escena una obra d’aquestes característiques i amb 10 actors, no ha de ser una feina fàcil.
Pel que fa a les interpretacions, algunes més que correctes i altres força fluixetes; destacaríem les que més ens van agradar: Toni Sevilla, Jaume Fuster, Arnau Puig i Pep Munné. Malauradament pels espectadors és molt fàcil endevinar el pròxim personatge que morirà, perquè ho fan en ordre invers a la popularitat de l’actor que encarna el personatge.
Però per nosaltres el que fa que aquest espectacle no acabi de ser rodó, es sobretot l’argument d’aquest tipus de novel.les, que a hores d’ara resulten massa coneguts pels espectadors i que arroseguen amb molta dificultad i molt clarament el pas del temps, d’ença que van ser escrites per Agatha Christie.
Un muntatge que de totes maneres agrada a bona part de la platea i que inqüestionablement, te el seu públic.
Per veure l’apunt original, només cal clicar AQUÍ