XX: Tímids reflexos, madura plàstica

17/07/2013

Títol concís per resumir que l’espectacle celebra els vint anys de la companyia. Aquest simple XX dóna notícia, precisament, dels paràmetres de sobrietat i de despullament madur en què es mou avui Increpación Danza. La formació es va donar a conèixer fa vint anys sobretot per un muntatge sobre les dones a la presó de Wad Ras on ja combinaven el que ha estat la seva marca de fàbrica tot aquest temps: vocabulari flamenc, cosit sintàcticament en escena amb dramatúrgia contemporània. Allà creaven escenes: no hi havia pròpiament història, però sí un apunt de personatges i sobretot la recreació d’estats emocionals als quals el llenguatge flamenc atorgava nervi, coratge, carn i ungla. Després, sempre dins aquesta combinació d’estils, van perdre duresa i van escollir la part més vistosa, rítmica i acolorida dels seus materials: els d’arrel flamenca, segurament perquè també eren els més ben acollits pel públic majoritari, sobretot quan havien fet temporada dins el circuït del teatre comercial, dit sense cap connotació pejorativa i amb tot el valor que això té en l’àmbit de la dansa.

XX diria que ara homenatja totes dues línies, i ho fa amb un espectacle despullat i humil com mai, extraordinàriament madur, bell i delicat per com es planteja visualment les escenes. El primer tram, a peu despullat, de flamenc en té l’actitud, el posat de cos i el compàs que marquen les castanyoles, i conté moments brillants com la imatge formada per quatre ballarines que semblen el reflex d’una sola en una sala de miralls. És fet exprés, no parlo d’una impressió personal. Després, el taconeig hi posa força i caràcter. La factura és sense pretensions, però molt cuidada: la calidesa de la llum, els vols de la roba, l’apunt de color dels ventalls. Bona celebració dels vint anys en clau femenina (per això també aquesta doble xx del títol), és a dir, íntima, suggerent, continguda en la força interna i càlida en la tendresa expressiva.

← Volver a XX