WOHNWAGEN és la proposta més original que he vist aquests dies.
Aquest espectacle, fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, es va representar per primera vegada al 2014 dins de la plataforma de Berlín amb el títol «Der Wohnwagen», després en el 2015 es va poder veure a la Sala Beckett, en una versió subtitulada.
Max Grosse i Anna Serrano dirigeixen Wohnwagen, un conte màgic de Rémi Pradère sobre la necessitat de viure i arriscar-se.
“Wohnwagen” significa roulotte en alemany. És una paraula composta a partir de “wohnen”, viure, i “wagen”, que pot voler dir vehicle però també arriscar-se.
“Wohnwagen” és la primera obra escrita i dirigida de Rémi Pradère, un jove autor francès nascut l’any 1988.
Estem davant d’una història d’amor envoltada de llums làser, bambes fluorescents, confeti, crispetes, cervesa, música techno i molt descontrol.
Una història d’amor ,en la que com els contes, hi ha àngels, dimonis, bruixes i fades (personatges que en realitat tots busquen el mateix, però per motius diferents). Els altres protagonistes … una parella ben dispar, que s’enamoren a primera vista i que lluitaran perquè la seva historia funcioni.
“Wohnwagen” parla de les comoditats i les dificultats de l’amor romàntic al segle XXI, i del compromís dels joves d’avui en dia.
L’escenògraf Marc Salicrú sorgeix a partir de la teoria de Marc Augé al voltant del no-lloc, construint un espai envoltat de plàstic i ple de fum. El públic distribuït en tota la sala de manera gens convencional, estem envoltats d’una espècie de cúpula fosca. Els actors es mouen entre el públic.
Dins aquesta foscor hi convivim tots, els personatges i nosaltres. Els personatges són un reflex de les nostres relacions sentimentals. Un món en el que hi conviuen: els que busquen l’amor per mitjà del bé, els que volen trobar l’amor per qüestions econòmiques, els que només busquen el plaer pel plaer, el que busca l’amor per sempre. Vosaltres amb quin d’ells us heu identificat?.
A “Wohnwagen” podem buscar la nostra identitat i acceptar realment com som i què volem cadascun de nosaltres.
El rol interpretatiu dels actors és genial. La seva manera de gesticular i d’expressar-se de forma grotesca i exagerada, l’he trobat molt efectiva i sense cap mena de dubte molt original. És admirable que algú sigui capaç de crear aquest tipus de llenguatge i que funcioni a la perfecció.
Pel que fa a les interpretacions tots estan genials ( Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig) , ningú destaca per sobre de ningú. Tots els actors defensen els seus papers amb nota. Tot rutlla com un rellotge. Dins la disbauxa, cadascun d’ells ocupa el seu lloc i el seu espai.
La Laura Weissmahr em va deixar fascinada davant el domini que té pels idiomes. A l’obra parla català, castellà, anglès, italià, francès i alemany, i tot i que hi ha llengües que no les entenc, vaig saber en tot moment el que ens estava explicant.
La música en directe de Gerard Vidal (autor i intèrpret) és un factor molt important per acabar d’arrodonir aquest espectacle.
És molt gratificant anar al teatre sense saber ben bé el que veuràs, entrar dins l’espai escènic, deixar-te sorprendre, i sortir amb la sensació de no sé ben bé que he vist però quin bon rotllo que porto a sobre. Genial !!!
Forts i merescuts aplaudiments.