Un text de Victoria Szpunberg que reflexiona sobre la moralitat i l’altruisme a través d’una mestra que s’enfronta a un fet que ha capgirat els seus principis ètics i pedagògics.
Victoria Szpunberg (Buenos Aires 1973) és autora teatral i professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i a l’Escola Superior de Coreografia de Barcelona. Autora de molts textos del que nosaltres hem pogut veure entre d’altres «La màquina de parlar» (Maldà, 2017) (vegeu la ressenya) o «L’onzena plaga» (Espai Lliure 2015) (vegeu la ressenya).
L’obra parteix de la voluntat de parlar d’un tema rabiosament actual, la pedagogia i la nova concepció més humanística de l’educació, dels pros i contres dels nous sistemes d’ensenyament. Fins a on arriba la sobreprotecció que envolta els nostres fills ?
El segon punt de partida té a veure amb la filòsofa Hannah Arendt i el seu concepte d’amor mundi (que dóna títol a l’obra), estimar el món i poder fer el bé com un acte radical, estimar els altres sense fer-los mal. La importància i alhora la dificultat, d’estimar el món.
AMOR MUNDI és un viatge teatral a través d’algunes de les preguntes que pares, mestres, joves i adults ens fem en relació amb la pedagogia i als clarobscurs de la moral.
L’obra comença amb un flashback quan l’Aurèlia ens explica, amb ulleres negres i un bastó blanc, que ha estat apartada de l’ensenyament per un fet puntual amb una alumna. Una ferma i convincent interpretació de la Marta Angelat.
L’arribada de la seva neboda, una formal i continguda Aina Calpe, inicia el diàleg que ens anirà descobrint els fets que han desencadenat tot, i al mateix temps ens dibuixa l’entorn familiar en el qual viuen. Ella, la Maria, ha d’aconseguir fer realitat els somnis dels seus progenitors. Però on queden els seus propis somnis?
Una monitora del pati, una noia jove sense una formació especifica en el camp de l’ensenyament, intenta ajudar i aportar la seva visió fresca i desinhibida del que ella va viure i veure. Una interpretació fresca i explosiva de la Blanca Garcia-Lladó que ens ha sorprès també, quan en les primeres escenes, semblava talment una criatura de set-vuit anys evolucionant com un petit salvatge entre les taules de l’aula.
L’obra té una narrativa fragmentada, que segons han comentat les actrius, dificulta la feina d’interpretació, un plantejament contemporani en la posada en escena on juguen un paper fonamental l’espai escenogràfic de Max Glaenzel, el so de Lucas Ariel, la il·luminació de Paula Miranda i el vídeo de Joan Rodon.
Interessant l’aportació videogràfica de la nena que havia estat seleccionada en el càsting i ha quedat apartada pel fet que la normativa exigeix que els menors d’edat no puguin actuar en dues funcions consecutives. No tan interessant, per nosaltres, l’escena de l’entrevista a l’Hannah Arendt que ens han ofert mentre menjàvem pa, amb les tres actrius en silenci al voltant de la taula.
Una proposta que ens ha agradat força i que donaria per parlar moltes hores sobre l’ensenyament, l’assetjament escolar, les aspiracions personals i l’estrès col·lectiu.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ