Poc sabem sobre Txernòbil. El que està clar és que només escoltar el nom (“Txernòbil”) ja ens ve al cap una catàstrofe, una catàstrofe que no és natural sinó humana. Un desastre que evidencia el mal que ens podem fer els humans a nosaltres mateixos i a tot el que ens envolta.
L’obra està basada en un text, “La pregària de Txernòbil” de Svetlana Aleksiévitx (Nobel de Literatura 2015), que parla de les conseqüències d’aquest desastre a partir de testimonis en primera persona. No he llegit el llibre (però el llegiré segur després d’haver vist l’obra), però estic convençuda que és un llibre colpidor, esgarrifós, que t’escup la tragèdia a la cara.
Com afrontar teatralment una cosa així? El que està clar és que és un repte majúscul, que pots afrontar de moltes maneres, però que en cap cas permet “mitges tintes”. La companyia Potcuia, formada per alumnes de l’Institut del Teatre, ha fet servir “les tintes senceres”. Ha fet una aposta sincera, profunda, arriscada, honesta, madura, respectuosa, contundent des de la delicadesa.
A través d’un procés de creació col·lectiu, la jove companyia, dirigida per Joan Cusó, ha explorat fins al límit tots els llenguatges teatrals possibles (realisme, simbolisme, abstracció, etc.), mitjançant totes les eines a l’abast (moviment, veu, música, audiovisuals, objectes). El resultat són petites peces que, individualment, són autèntiques joies, i que juntes conformen un tot harmoniós i sense escletxes.
“Les veus de Txernòbil” és una autèntica delícia (si es pot dir “delícia” a una obra que parla de l’horror), és poesia en estat pur, és recerca sense límits, és exploració valenta i compromesa. És teatre del bo, d’aquell que se t’enganxa a la pell i del que no pots ni vols desprendre’t un cop has sortit de la sala.