La guerra de sexes ha estat sempre un tema recurrent en el món de les arts, de la mateixa manera que també ho estat el la jove actriu disposada a tot per triomfar. Què passa quan barregem tots dos, li afegim un petit toc de thriller i els portem a l’extrem? Doncs que ens trobem amb Venus in Fur, una obra que no ens deixa en cap moment una sensació de deja vu, tot i tractar aquests temes recurrents. Malgrat això, es tracta d’una obra amb molts matissos i segurament caldrà una segona visita per acabar de pair-la com cal (potser la versió cinematogràfica de Polanski, que arribarà d’aquí poc als cinemes, podrà ser l’excusa per tornar a revisar el text). Segurament, d’aquesta forma, podrem apreciar la part inicial, que en algun moment es pot fer lenta i un xic feixuga, quan en realitat està carregada de contingut interessant per reflexionar que en un primer visionat se’ns pot passar per alt.
En el vessant artístic, cal destacar la meravellosa actuació de Meritxell Calvo, que ha estat un gran descobriment i una actriu que val la pena seguir a partir d’ara. En aquest cas, la jove es mou pels diferents registres que requereix el personatge amb una naturalitat i subtilesa digna de les grans actrius. Per altra banda, malgrat ser un vell conegut de la nostra cartellera i no ser una sorpresa per tots nosaltres, Joel Joan també brilla en escena amb actuació potent i plena de matissos, a on la degradació del seu personatge es transmesa amb credibilitat i rigor. Per últim, tot i ser el Goya un excel·lent teatre, considero que aquest no és el lloc ideal per a gaudir d’aquest muntatge. Personalment, crec que la representació guanyaria més intensitat en un lloc més petit, ja que en aquest, l’escenari queda molt desaprofitat al no requerir-se. A més, part del públic queda lluny de l’escena, perdent-se part de la força de l’atmosfera aconseguida, tot i que el director fa moure els actors per la platea per solventar de forma eficient el problema durant algunes situacions, transmetent així la proximitat que requereix el muntatge.