Després de cada funció de Ventura, els actors es queden a parlar amb els espectadors per debatre sobre l’obra i ‘resoldre els dubtes que hagin pogut quedar’. Allà ens expliquen que el director, Víctor Muñoz, va decidir canviar l’ordre del text de Cristina Clemente per mantenir l’enigma i donar-li més joc. La sensació amb què un surt, però, és que el director potser no ha confiat prou en el text. La seva decisió fa que l’espectador hagi d’estar més pendent de captar l’artefacte que dels personatges, d’entendre’ls, viure’ls i trobar-hi complicitats. Si es volia evitar desvetllar algun element de l’obra per mantenir-lo com a mcguffin fins al final, s’hauria pogut fer d’una altra manera. De totes maneres, amb el text original, l’atenció i l’interès no hauria decaigut perquè ja és prou interessant, potent, dolorós i colpidor per si mateix.
Ventura ofereix un bon retrat de la realitat d’una família a través de diferents generacions, però sobretot es pregunta sobre les decisions, els camins que agafem al llarg de la vida i com una cosa ben petita o l’atzar pot canviar la nostra existència. Sens dubte, Muñoz ha ben capgirat la proposta amb la seva decisió. Cal lloar, això sí, la bona actuació i l’empenta de Meri Yanes i David Plana, que van iniciar el projecte com una obra per al menjador de casa seva, han passat pel Temporada Alta, han aconseguit arribar a La Pedrera i ja porten més de 70 funcions.