Oriol Broggi ha volgut fet una versió pel teatre d’Una giornata particolare, una pel.lícula que es va estrenar l’any 1977, protagonitzada per Sophia Loren (Antonietta) i Marcello Mastroianni (Gabriele) i que està considerada com una de les pel·lícules més maques del cinema italià. Nosaltres és la segona vegada que la podem veure dalt d’un escenari. La primera va ser al 2012 al teatre Gaudí amb la companyia La Pavana. Una versió, en aquella ocasió, ambientada en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940 de la que en tinc molt bon record.
L’obra tracta d’un home i una dona que es troben casualment un matí de maig de 1938; tothom a anat a una desfilada que Mussolini ha organitzat per rebre a Hitler, ells per diferents motius no hi han anat. L’ocell de l’Antonietta s’escapa (símbol de llibertat) i s’atura a la finestra del veí que viu enfront; aquesta és la primera vegada que es veuen. Tots dos es senten sols i tenen la necessitat d’escapar de la realitat que els envolta; ella és una dona ignorada pel seu marit, esclava dels seus fills i de les feines de la casa i ell un locutor de radio que ha estat acomiadat de la feina per les seves idees polítiques i per la seva condició sexual. L’Antonietta de seguida es sent atreta per ell (un home culte, intel·ligent i sensible) i s’inicia entre tots dos una relació íntima fins hi tot podríem dir “amorosa». Una relació que ells saben que és del tot impossible. “Ho faig per mi” diu l’Antonieta (és la primera vegada que ella sabrà el que és sentir-se estimada).
La posada en escena és fantàstica i plena de petits detalls, com la gàbia amb l’ocell al pis de l’Antonietta, la quantitat de llibres que hi ha en el pis d’en Gabriele, les rajoles del terra, separades per les toves del espai del terrat, el soroll del timbre de la porta, la olor del cafè, la blancor de la roba, la música ambiental, la radio que transmet els discursos… Una meravella. La il·luminació és del tot encertada i pel que fa a la sonoritat ha millorat molt des que els actors utilitzen micros. Les interpretacions de Pablo Derqui (Gabrielle) i Clara Segura (Antoniettta) han estat realment extraordinàries. Tots dos actors amb un gran nivell interpretatiu, ens han sabut transmetre durant tota l’obra, els seus sentiments i emocions. Molt bona la caracterització de la Marta Cisteró en el paper de la portera.
Però… hi ha dues coses que m’han fallat. En primer lloc, la llarga durada de la projecció de la pel·lícula al començament de l’obra i en segon lloc, la representació s’ha fet un pel lenta, provocant més d’un badall i cop de cap entre els espectadors.
Ha estat quasi una obra rodona, però li ha fallat el ritme i m’ha faltat aquell punt sorprenent i original al que ens té acostumats en Broggi.
Quin és el mèrit de fer una copia perfecta de l’original?