Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions familiars en el seu aspecte més profund i subconscient.
Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir la urgència o interès que podia tenir en el seu moment. Potser, per això, Raimon Molins, que dirigeix la peça i n’interpreta els tres fills, sembla apostar per donar-li pes als nusos paternofilials, als fets i retrets que s’amaguen a les arrels d’aquest acte de distòpia científica, la responsabilitat del qual, com sabrem aviat, és el mateix pare (interpretat per Lluís Marco).
La història planteja els dilemes que ja coneixem d’aquesta gramàtica: és el fill original més “real” que les còpies? Perdem la unicitat en el moment en què som clonats? Què constitueix, o què defineix, la identitat? Som el que érem o allò que hem après pel camí? Què hi ha d’amor i què d’egoïsme en l’amor d’un pare i un fill?
Les obres de Churchill són plenes de tics lingüístics, interrupcions, monosíl·labs que fan que un diàleg sembli més aviat un monòleg que brolla de forma síncope i desendreçada i que fa que les idees quedin suspeses en apnees semàntiques i que les escenes no siguin fàcilment abordables des del naturalisme. Molins planteja els tres fills (l’original i els dos clònics) ben diferenciats, fet que permet entendre els personatges amb claredat. Marco proposa un pare fred, hieràtic, gairebé robòtic en la seva manera d’acceptar realitats que esquinçarien l’ànima de qualsevol ésser humà. En conjunt, tots dos ofereixen interpretacions intenses i apassionades que, tanmateix, no connecten entre elles ni amb la resta del públic, potser per aquest mecanicisme no naturalista del text… o potser perquè no aconsegueixen resoldre la dificultat que aquest comporta amb una mirada més profunda i sincera i menys subratllada.
És a la part de disseny on s’aconsegueix transmetre l’elegància freda i sinistra que vesteix la narració, amb unes projeccions que donen profunditat i aire a l’espai escènic i un espai sonor que, tot i resultar un pèl excessiu en algun moment, delinea amb encert l’atmosfera futurista, distòpica i gairebé quirúrgica que fa que surtis del teatre… una mica distant, malgrat la cruesa dels esdeveniments que acabes de presenciar.
