Emma Vilarasau: Un tret al cap: Tres formes d’enfrontar els problemes

Emma Vilarasau: Un tret al cap
26/07/2017

Tres actrius a l’escenari, tres formes d’entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d’ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima  interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d’opinió personal. Les coses canvien, l’edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l’interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l’acomiadament.

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu «per sort» li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S’ha convertit en un «iogurt amb data de caducitat». Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d’una manera o d’un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l’actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l’escenari, en aquest cas ens ha costat força «creure-la» en la seva interpretació … o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l’ajut de la periodista d’èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Pau Miró és l’autor del text i el director de la proposta. Planteja el tema del periodisme focalitzat en la forma d’explicar les notícies, passant per sobre de la seva autenticitat. El periodisme enfocat a l’espectacularitat del dolor, provocant alarmisme i por. Pau Miró considera que vivim en un estat de pànic generalitzat provocat per aquesta forma de periodisme, i això està avocant a la societat al conservadorisme i generant una necessitat de protecció.

Per nosaltres, és potser aquest punt de la proposta el que queda una mica desdibuixat, ja que s’anomenen i es parla de la forma de fer periodisme, però no conclou res i acaba deixant preguntes sense respondre…

Qui és responsable?, el diari o mitja de comunicació que vol les notícies així?, el periodista que vol notorietat?, nosaltres, receptors de les notícies, que ja ens està bé i ens conformem amb aquest tipus de periodisme?

Ens hem quedat amb la història de tres dones, tres formes d’enfrontar els problemes i en allò que no es diuen, allò que queda amagat per no veure-ho i que entorpeix l’autenticitat de les relacions.

El to realista i la naturalitat dels tres personatges ens ho fa molt proper i veiem reflectides en elles actituds o situacions viscudes.

Una trama ben construïda amb un gir final que ens ha sorprès.

Per nosaltres una obra rodona, que recomanem.

Si voleu veure la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

← Volver a Emma Vilarasau: Un tret al cap