Aquesta setmana hem pogut programar «Un obús al cor» al Teatre Aurora d’Igualada. Una d’aquelles obres que s’ha de veure i que s’ha d’aprofitar quan comença a fer representacions fora dels teatres de Barcelona.
Un obús al cor és un monòleg del libanocanadenc Wajdi Mouawad, un dels dramaturgs més representats al món (Incendis). Oriol Broggi i Ferran Utzet dirigeixen a un esplèndid Ernest Villegas que interpreta un jove que en plena nit rep una trucada i fa un viatge en autobús cap a l’hospital on agonitza la seva mare. Ell lluita contra si mateix, contra el fred, la neu i el vent, per entendre el que sent. I tota la vida passa pel seu davant.
Wajdi Mouawad centrifuga tot el seu teatre, les frases, els personatges, els temes, el dolor, l’humor, la pena i la tristesa, en aquest espectacle meravellós que ha rebut nombrosos premis i que s’ha convertit en un dels èxits de la cartellera teatral al nostre país i que aquest cap de setmana hem vist al Teatre Aurora.
Segons ens ha comentat el mateix Ernest Villegas, volia tenir un monòleg per poder portar a la butxaca i va ser a partir d’aquesta novel·la i del text del Wajdi que va crear un espectacle de petit format i que ens torbem amb una gran obra. Tot i que la novel·la de que parteix aquesta obra no podem dir que sigui recomanable, l’adaptació que s’ha fet té tota la força per atrapar a l’espectador d’inici a final de l’obra.
És d’una poètica dolorosa viscuda per l’autor i que ens transmet en tota la seva crueltat Ernest; que fa que tot el públic estigui a punt de la llàgrima durant els 60 o 70 minuts que dura la funció.
En el col·loqui posterior que s’ha realitzat, comentem que a partir de “Incendis” que vam poder veure a la Biblioteca de Catalunya (i gràcies a la Perla 29 i l’Oriol Broggi) hem vist que “Boscos”, “Cels”, “Litoral” han seguit la mateixa línea d’èxit a Barcelona.
Dir que ès un text potent i colpidor és quedar-se curt. En tot moment ens parla de la mort, els propis sentiments que amb l’expressió i la veu de l’Ernest Villegas ens ha robat el cor. Com pocs monòlegs, la paraula pren tota la força davant una escenogràfia nua però efectiva i que ens ha agradat a tot el públic assistent a la sala.
Podeu veure la meva opinió complerta al següent enllaç