Esforç èpic, mastodòntic, un temporal de sentit expressat amb l’eficàcia i la gràcia del pas volàtil d’una primera ballarina. L’aparença escenogràfica de set televisiu, amb l’escenari ple de pantalles que tant transmeten primers plans o jocs de pla i contraplà del que passa en escena com s’omplen de la lluita esportiva i del duel polític televisat, té a veure amb la simultaneïtat i la fragmentarietat calidoscòpica del món contemporani. Shakespeare ens és proper perquè no para de tallar l’acció per saltar de l’una a l’altra banda i per donar veu i raons a tots els contendents. Si Hannah Arendt deia que el pilar de la política no és la veritat sinó prendre partit per una causa, Shakespeare s’apropa sempre als humans com a polítics, com a actors egoistes, fascinats per l’eròtica del poder i pel poder de l’erotisme dels instints més bàsics. A Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra hi ha homes que posen en la balança els seus desigs i l’interès general amb tanta passió que, al final, sempre hi perden bous i esquelles. Som en el mateix territori que a El ala oeste de la Casa blanca, la sèrie d’Aaron Sorkin que Marc Antoni sembla estar mirant en una tablet quan comença la tercera obra de la trilogia. Quins actorassos! Amb les pauses amb què els intèrprets es fan seva cada imatge de l’original, amb la variabilitat de recursos de què fan goig, paraules i accions s’imposen polifònicament. El concertàs arriba a integrar els espectadors com a figurants les estones que aquests s’aixequen per prendre alguna coseta a les barres de bar que hi ha a l’escenari. Amb estètica de noticiari, de sèrie televisiva, de telerealitat, les sis hores passen volant com un anunci. Emoció al servei de la intel·ligència.
¡Enlace copiado!