Es tracta d’un musical de petit format i de nova creació, amb lletra i direcció d’Alícia Serrat, per ella el segon projecte d’aquestes característiques després de «PER SI NO ENS TORNEM A VEURE» que vam poder gaudir en aquesta mateixa sala l’agost passat.
Segons la mateixa Alícia, aquest TOT EL QUE NO ENS VAM DIR, és el segon espectacle d’una trilogia que versa sobre el tema universal de l’amor des de diferents punts de vista. Aquesta vegada ha comptat amb Miquel Tejada com a compositor i director musical de la proposta.
Daniel Anglès és el productor artístic de la producció de l’escola AULES que està protagonitzada per cinc joves actors: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sònia Catot, Clara Solé i Estel Tort.
A l’anterior producció parlaven de l’amor ideal, l’amor romàntic; aquesta vegada parla dels amors que fan mal. Però no és un espectacle escrit des del rancor. L’obra està situada el desembre del 1999, al punt del canvi de mil·lenni, i és l’Anna (Clara Solé) qui ens explica com se li va «trencar el cor». Atrapada entre dos amors, el Rai (Carles Alarcón) i el Víctor (Víctor Arbelo).
Dues alumnes més conformen el grup que s’enfronta al treball d’ètica, i que queda encallat en la resposta a la pregunta: tu creus que tots els components del grup de treball són bones persones?
La Marina (Estel Tort) és la companya lliure de lligams, l’amiga que escolta pacientment a la Cris (Sonia Catot), la més innocent o immadura del grup.
Una proposta que juga amb els salts temporals i està explicada a partir dels records de l’Anna, que, dinou anys després, pensa que es va equivocar perquè no va dir quan tocava, tot el que pensava, tot el que temia, tot el que somiava. Se n’adona que en aquell moment se li va trencar el cor, però ara, el record de la ruptura no li fa mal.
Una posada en escena molt senzilla al voltant d’una taula d’estudi compartida, i on tots van desgranant pensaments i experiències viscudes qüestionant els seus actes. Deu cançons originals, d’estil pop, compostes especialment per aquesta peça i que destaquen per la seva força perquè són cançons que parlen, cançons que expliquen.
Ens han agradat força les interpretacions dels 5 actors/cantants, malgrat que hem de dir que en algun cas hi trobem una manca de vocalització, que fa que no s’entengui clarament les lletres de les cançons. De totes maneres no estem segurs de què es tracti d’un problema d’ells o bé que, com acostuma a passar en representacions de teatre musical i especialment al principi, costa d’adequar l’oïda.
Una petita història amb una posada en escena fresca i unes il·lusionades interpretacions, acompanyades al piano en directe pel mateix Miquel Tejada.
Un petit gran musical que paga la pena veure.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
