La normalitat. La no normalitat. La anormalitat que ens porta a fer coses considerades anormals però que poden ser molt normals si entenem el context. Qui i sota quins paràmetres dicta el que és i el que no és normal? Quin pot ser el pes de les etiquetes que posem i quines històries s’amaguen sota aquestes?
L’obra Tonta d’Albert Baldomà amb Núria Florensa com a única intèrpret ens proposen una hora intensa de recorregut per la vida de l’Alicia. Amb una escenografia cuidada, amb un bon ús dels elements i de l’espai i una interpretació amb un treball tant de cos com de text de bona qualitat, l’Alicia ens comparteix pensaments, sensacions, reflexions diverses sense filtre, siguin políticament correctes o no. Ho fa amb tota la sinceritat del món, ja que, com ella repeteix varies vegades “s’ha de ser sincera”.
I des d’aquesta sinceritat s’estableix un vincle amb ella, una proximitat, una empatia molt gran que fa que transitem per la història sense saber on ens portarà, ni ens ho plantegem. Senzillament, l’acompanyem. Per com està construït el relat arribem al final des d’una perspectiva molt diferent que si ens l’haguèssin contant d’una altra manera.
És una obra dura, amb cruesa i molta intensitat, en contraposició a la poca intensitat que aparenta i va associada a la vida de les persones que la gent anomena “tontes”.
Vivim en una societat en què es busca la originalitat. En que la diferència és premiada i aplaudida, això si, si la elegeixes tu i sempre que entre dintre de la estructura, tot i semblar que n’està fóra. Què passa si no és així? Una bona proposts per aproximar-nos al món de les considerades “ altres capacitats”, aquelles no acceptades com a tals en la societat en què vivim.