Una reflexió sobre la nostra societat actual a partir del bagatge adquirit de la literatura popular i universal, i és que fa segles que ens avisen del terrible mal que podem fer a la Terra amb les nostres actituds. Una societat que creix dins l’ambició i la cobdícia, dos noms que no tenen límit, un afer desmesurat per part de l’home.
En parlava Shakespeare amb les ànsies del poder de Ricard III o de Macbeth, Txèkhov amb les disputes de l’Hort dels Cirerers, Gorki amb els Estiuejants l’enemic o amic dels Mallorquins, Ibsen amb tota la seva antologia… Podríem continuar i no acabaríem, grans clàssics aclamats per tot el poble, però tanmateix no han complert el seu objectiu?
Toni Gomila, a través de la rondalla mallorquina d’en Joanet de sa Gerra construeix una metàfora sobre la societat occidental, la indústria de l’oci i el turisme. I és que Mallorca “fa pocs anys que ha sigut descoberta pel món”, diuen que van ser George Sand i Frédéric Chopin qui van portar el turisme a l’illa… Una illa on vingueren a cercar l’estiu, on l’hivern no podia existir.
Una família mallorquina aconsegueix fer-se d’or amb els turistes, es posen a la seva disposició, inconscients del seu anhel pel poder, donen peu a l’explotació de qualsevol afer a benefici seu. Però les noves generacions creixen i es troben l’illa devastada, busquen aquella joventut que les seves mares els hi explicaven, ja no queda res. Volen tornar a lluitar per aquella illa que difícilment han arribat a conèixer. Una discussió entre dues generacions, idees oposades, quina és la bona? Hi ha una bona?
Són moltes les referències que es troben a l’obra, però en cap moment hi ha la necessitat de conèixer-les, completen el discurs dels personatges. Cinc actors mallorquins (exceptuant un petit canvi per la programació a la Biblioteca de Catalunya on trobem una actriu catalana), delimiten un problema universal dins la seva terra. Una actuació molt coral, amb petits soliloquis, on destaquen Caterina Alorda i en Toni Gomila.
Una posada en escena molt típica d’Oriol Broggi, que en certs moments aconsegueix trencar amb el nom del director i explorar coses noves. Trobem rostoll que ens remet a l’agricultura, el guany que la terra ens dóna, i a la vegada ens exposa la facilitat que té el blat per cremar-se. Una metàfora del sol, un astre imprescindible per viure, però que si dóna massa crema.
Toni Gomila va començar aquest discurs amb el monòleg Acorar, on parlava de la tradició cultural de la seva terra, sense oblidar l’actualitat. Amb Rostoll cremat posa el focus en com l’ambició dels mallorquins va fer que el turisme destruís la seva illa. No aporta solucions, exposa i fins i tot accepta les raons del perquè ho van fer, i a la vegada les confronta amb nou discurs que lluita per preservar una terra estimada. Accepta el passat, aprèn d’ell i lluita de nou.