Tornem al Raval, a la Sala Fènix a veure aquest muntatge que em vaig perdre fa temps. Ara amb Joan Scufesis fent de John Lennon. Nit d’estrena i omplint la sala amb totes les mesures covid (com és normal en totes les sales).
Sònia Masuda es posa en la pell de Yoko Ono. Un personatge odiat per tots els seguidors de The Beatles. I veiem en diferents moments, el seu punt de vista. Però qui era Yoko Ono? Era una artista d’origen japonès, casada amb el pianista japonès Tochi Ichiyanagi i que posteriorment es va casar amb John Lennon.
L’obra ens visualitza el moment que va conèixer a John Lennon en una exposició a Londres. Com van contraure matrimoni a Gibraltar i com va afectar aquest punt a la resta de la seva vida (o potser va ser abans). Veiem que les diferents accions que realitza la parella van afectar el grup d’ell. I per aquest motiu va ser la culpable del trencament dels Beatles.
L’obra ens obrirà els ulls en aquest sentit. Yoko Ono va ser la culpable per ser diferent. Per ser japonesa, per no tenir la bellesa que tenim present, per tenir els ulls “rasgats”, per ser dona, per ser immigrant, per ser diferent.
En aquest moment, Sònia surt del seu personatge i ens parla en primera persona. Es dirigeix al públic i ens explica com la seva carrera d’actriu ha patit el mateix. Ella que és catalana, no li ofereixen papers de catalana per tenir orígens asiàtics. Que petita ha hagut d’escoltar com la menysprearan per ser com és.
Aquesta obra ens vol obrir els ulls i ho fa. Veiem el racisme que tenim amb petites decisions. Allò de “jo no sóc racista però …” es compleix i ho podem veure en aquesta obra.
És una obra que va fent salts temporals, per poder conèixer a la protagonista. Això ens permet conèixer diferents punts de la seva vida. A més, s’ajuda d’una escenografia austera i totalment blanca, d’unes projeccions que ens situen en diferents moments i preses de decisions.
Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç