Una de les coses que més em fascina del teatre és la capacitat de fer-nos viatjar i viure experiències inimaginables asseguts sense moure’ns de la cadira. És allò que en diem la màgia del teatre, i que per mi és quelcom meravellós .
“There was a fiesta!” és un dels espectacles més bonics que he vist últimament, i que ja d’entrada us animo a que hi aneu.
Entrem al teatre. Avui hi ha alguna cosa diferent a l’ambient. En un racó de la sala hi ha una tauleta plena discos i un tocadiscos en marxa. Sona una melodia apagada; una música que ens transporta a una altra època. Ens acostem a la taquilla a recollir les entrades, avui l’Andrés Santos (cap de sala i responsable de taquilla)s’ha vestit de gala. Li comento que està molt elegant, i em diu que la ocasió s’ho mereix. Entrem dins. Comença el viatge.
Som als anys 40. El Tantarantana s’ha convertit en una sala de concert, un d’aquells clubs on es podia escoltar música en directe. Els primers en sortir a escena és la banda (la formació de jazz barcelonina Joel Moreno Cordinachs Trio formada per Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Cordinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix)), tot seguit els cantants, la Patty Lemon (Francisca Pichardo) (Cinta Moreno) i en Martin Bennet ( Josep Martí i Benet)(Toni Vallès).
Al acabar la Guerra Civil, amb la instauració de la dictadura de Franco, es produeix a Espanya una brutal repressió cap a les llibertats individuals. Una de les primeres prohibicions que va fer el Sindicato Nacional del Espectáculo va ser : no poder interpretar adaptacions de temes clàssics en forma de jazz.
“There was a fiesta!” és un concert i una obra de teatre alhora. És un homenatge a totes aquelles veus oblidades i a tots aquells artistes que van haver de fugir lluny del seu país en busca d’un lloc amb més llibertat.
Van ser molts els artistes que es van haver d’exiliar. En aquella època la vida de l’artista no estava ben vista, la censura, l’oposició del franquisme al jazz i les normes de moralitat, com la desigualtat de gènere i l’homosexualitat, van ser motiu perquè molts d’ells marxessin lluny de la seva terra. La arquitectura jurídica del franquisme afavoria un clima de por que els impedia moure’s amb llibertat.
Som al 2018. Seguim amb la mateixa arquitectura jurídica del franquisme. Seguim, sota una falsa democràcia, sense poder-nos moure amb llibertat. Cada dia són més i més els casos que se sumen a la llista de vulneracions del dret a la llibertat d’expressió en el nostre país: rapers, titellaires, actors, periodistes, fotografies, exposicions, …
Feu-me cas i aneu a veure aquest meravellós espectacle. Seieu-vos còmodament i deixeu-vos portar per l’ambient. Escolteu les magnífiques veus i les increïbles històries de la Patty Lemon i en Martin Bennet. De seguida us adonareu que, tot i el pas dels anys, hi ha coses que no canvien mai.