Teen Time Gone és una obra complexa on música, dansa i text s’entrecreuen per alliberar les tensions, els desitjos i les pors de cinc personatges “atrapats” en un pis laberíntic. Cada habitació és un petit univers i el passadís la corda fluixa que tremola cada vegada que dos cossos s’entrecreuen.
La peça s’autodefineix com una oda a l’adolescència i potser d’aquí neix la seva força i la seva ambigüitat. Un poliedre amb tantes cares que, efectivament, cal mirar-lo en 360 graus. L’escenari permet a l’espectador adoptar el rol d’un observador omnipresent i, d’aquesta manera, les ombres de les coses queden amagades només a l’interior de les mateixes coses. Però alhora, som presents dins l’acció i esdevenim un punt de fuga, un exterior necessari.
M’agradaria destacar com els actors (i el director) treballen l’espai com si fos de plastilina. La simultaneïtat d’accions i activitats, juntament amb la dansa i la música de Beethoven fa que apareguin diagonals impossibles, quadratures difícils d’imaginar i punts de no-retorn. L’espai íntim es converteix en un personatge més que constreny, desorienta, fa pessigolles i fins i tot riu quan sembla que tot està a punt de trencar-se.