Ahir dimecres, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam viure un dels espectacles del Festival Grec més energètics i optimistes en molt de temps, TAYLOR MAC, un tastet, una versió reduïda del seu espectacle “A 24 Decade History of Popular Music (Abridged)”.
Taylor Mac (California 1973), és actor, dramaturg, artista de performance, director, productor, cantant, compositor i un crític de l’escena novaiorquesa. El vam conèixer dilluns a la roda de premsa al Palau de la Virreina, on vam descobrir una persona reivindicativa, molt critica amb el president del seu país, molt incisiva en els seus comentaris i molt lliure.
L’espectacle original recull la història dels Estats Units a través de la música, 240 anys d’història, i 246 cançons escollides, que s’han arranjat de manera diversa. Un espectacle vist des de la perspectiva gai i que ofereix diverses maneres de representar-ho, en versió integra, en espectacles de 4 o 6 hores durant diferents setmanes, en versions de 8 hores en dies consecutius, o en la versió abreujada que és la que hem tingut ocasió de veure. Per a la versió reduïda ell escull un tema com a epicentre de l’espectacle. En aquesta versió ell ha escollit «les cançons de la resistència» com el tema sobre el que gira l’espectacle.
La història musical de Taylor Mac versa sobre com es construeixen les comunitats a partir de la lluita conjunta contra l’opressió, la destrucció i la marginació. Una reflexió profunda sobre els Estats Units i sobre el món actual en conjunt.
Un espectacle que és una combinació extravagant, divertida, engrescadora i molt valenta, on es barregen la bona música, l’activisme, i evidentment la simpatia i la gran empenta d’un artista que es fica al públic a la butxaca des del mateix moment que surt a escena.
Un vestuari absolutament enlluernador, obra del dissenyador Machine Dazzle que també surt desinhibit a escena i ajuda a Taylor Mac a canviar el vestuari als ulls de tothom. A l’espectacle original són 24 els vestits que llueix al llarg de les 24 hores i que, com comenta, sempre es fan de nou a cada espectacle. Ell parla d’art portable i no de vestuari.
El públic queda integrat en l’espectacle amb una participació activa i entusiasta. El ritual que oficia aquest artista singular és tota una celebració entusiasta de la vida i de la diferència, una cerimònia de masses amb capacitat de transformar-nos l’existència.
Un espectacle creat amb l’únic objectiu de construir comunitat, un desig d’aixoplugar i fer visibles col·lectius menyspreats o infravalorats o situacions inhumanes, com són els homosexuals, els camps de refugiats, els camps de detenció, els murs americans per evitar l’entrada d’emigrants, les dones.
El seu show s’inspira en l’epidèmia de la sida dels anys 70, ell en tenia 14 anys quan, en una manifestació de la comunitat homosexual, va prendre consciència de l’existència d’aquest col·lectiu que precisament sortia al carrer perquè estaven sent destruïts.
La música de l’espectacle està interpretada per una banda amb la qual fa més de deu anys que treballa, sota la direcció musical de Matt Ray (al piano) i amb Bernice «Boom Boom» Brooks (bateria), Viva DeConcini (guitarra), Greg Glassman (trompeta) i Gary Wang (baix).
Ell vol fer servir la música com un element que reuneix les persones i per això prefereix la música popular, que no vol dir coneguda per tothom, sinó popular en les comunitats que ell vol representar. Una música que per la seva «imperfecció» li permet integrar massivament al públic i improvisar de forma continuada.
L’espectacle s’adapta sempre al context local i afegeix al show temes del país o la ciutat, en aquest cas fa referència al gir a la dreta de la comunitat de Madrid, la lluita per l’independentisme a Catalunya o la figura d’Ada Colau a Barcelona. També incorpora l’actuació d’algun artista local, en aquest cas la convidada especial ha estat Mariola Membrives, i un grup de castellers per a la cançó de cloenda «People have the power» (secret molt ben guardat fins ahir).
Des del minut zero ha intervingut Quim Pujol com a intèrpret simultani, que a més de fer de traductor s’integra a l’espectacle «convenientment vestit». Quim Pujol és conegut en el món teatral pels seus espectacles de drag queen i és traductor professional.
Tot plegat, una càrrega d’adrenalina, un «subidón» d’energia positiva.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ