“Suite TOC núm 6” és el nou projecte de Les Impuxibles. Es tracta d’una peça teatral que fusiona text, música, dansa, audiovisuals i llengua de signes.
L’Ariadna i la Clara Peya, juntament amb la Judith Pujol i la María Velasco, signen aquesta peça sobre els col·lectius silenciats i els trastorns mentals.
La simptomatologia del TOC (trastorn obsessiu compulsiu)(alteracions del lòbul frontal del cervell), és el tema central del muntatge, juntament amb el fet de com es senten les persones que tenen al seu costat.
La Clara Peya fa onze anys va ser diagnosticada de TOC, la seva germana l’Ariadna ha estat sempre al seu costat donant-li suport. Una realitat personal que han volgut fer visible i compartint-la públicament, per tal de fer-nos reflexionar sobre el significat de les etiquetes diagnòstiques en una societat on poder viure amb un problema mental és molt difícil.
Comparteixen escenari amb les germanes Peya, l’Èlia Farrero, en Pau Vinyals i l’Adrià Viñas. Cada un d’ells prové d’una disciplina diferent. El resultat és impressionant.
“Suite TOC núm 6” és un espectacle impressionant en tots els sentits, text, coreografies, música, il·luminació, interpretació, moviment escènic. Amb escenes visualment meravelloses que posen imatge a sensacions difícilment explicables, i molta, molta simbologia. Brutal!!!
La presentació i evolució de tots aquests símptomes s’han escenificat a través de la música, la dansa i la interpretació, en onze escenes numerades com a Lòbul I, Lòbul II,….Lòbul XI
Piano per insomni. Por. Ansietat. Aprensió. Temors, supersticions, pors irracionals, dubtes. Crisis. Idees i pensaments. La música. La màgia de tocar el piano. Paraules prohibides. Mort. Vertigen? Obsessions, autodisciplina, perfeccionisme, responsabilitat. No poder parar. Pensaments terribles. “Loca del coño”. La ferida mitjana. L’espai ocupat. Diagnòstic o cronnificar. Angoixa. Patiment. Medicació. Antidepressius. Canvi d’antidepressius. El naufragi. Caure i aixecar-se. TAC (tomografia axial computada). Nous símptomes que no imaginaves. Fàstic o curiositat. Dolor psíquic. CRISIS. GAM o grups de suport mutu. Happyend, una maledicció que salva. Aprendre a conviure amb la malaltia. Diversitat mental.
La gran majoria de gent que està diagnosticada de qualsevol patiment mental (TDAH, TLP, SDO, TOC) intenta ocultar-ho a la resta per tal de no ser assenyalada com a “boja”. Perquè creieu-me que això passa, les etiquetes existeixen, i aquestes etiquetes dites amb ràbia o despit fan mal, molt de mal.
El fet que la Clara Peya exposi el seu cas no és només un acte de valentia, sinó un pas endavant per a ella mateixa, i una mica de llum per tots aquells que no s’atreveixen a sortir d’aquest armari en el que es senten protegits.
En el fons tots tenim manies, fòbies i obsessions.
“Totes estem malaltes, i qui no ho està és perquè no té un diagnòstic”
Des del meu punt de vista és un dels millors espectacles que he vist darrerament. A banda de tot el procés creatiu que hi ha al darrera d’aquest muntatge, que és increïblement extraordinari, és la capacitat que tenen aquestes dues germanes de saber-ho portar a escena.
No tinc suficients paraules elogioses per aquestes dues grans artistes. Anar-les a veure és un autèntic regal. Quan la música i les coreografies surten de dins, és un privilegi per qui té la sort d’anar-les a veure.
Si teniu ocasió no us perdeu aquesta joia.