No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional.
Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè no tenen diagnòstic, sentencien. És el missatge que l’obra, sota el liderat de Clara Peya, vol exposar en paraules, en subtítols i en llenguatge de signes -una mostra de sensibilitat digne d’aplaudiment- i sobre tot a través del la llum i d’un domini magistral de la música. Teclats, sintetitzadors i un piano omplen de forma ordenada i compulsiva, com una escenificació més del trastorn mental, un escenari buit i despullat on es narra la història de dues veïnes que intenten buscar la felicitat. I la troben, sí, a la seva manera: imperfecte, a ràfegues i plena de meandres. ¿És possible acostar-se més a l’estat de gràcia?
Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè no tenen diagnòstic, ens diuen. Uns tenen una por incontrolable i irracional; altres consumeixen ioga i meditació enlloc de fer-ne, al·leguen. Uns truquen deu cops a la seva germana per comprovar que està bé; altres produeixen, exhibeixen somriures i segueixen produint, afirmen. La interpel·lació et mira directament als ulls: ¿qui és el boig i qui és el savi en aquesta societat malalta?