Primer de tot haig de dir que em sap molt de greu escriure aquesta recomanació fora del termini de la programació de l’obra, però es que em va ser impossible comprar les entrades abans de l’últim dia de representació. Espero i desitjo que es torni a programar. La feina que hi ha al darrera aquesta obra és bestial. És una llàstima que hagi estat tant poc temps en cartellera.
Per mi “Stabat Mater” és una de les millors obres que s’han pogut veure aquesta temporada. Ho té tot: un text excel·lent, una interpretació de Montse Esteve extraordinària, un bon assessorament en el moviment d’Encarni Sànchez i una de les directores teatrals que més m’agraden i admiro, la Magda Puyo.
Per descomptat que l’espai on es representar l’obra, els budells del TNC, és un dels encert més grans del muntatge, perquè en el fons, és en sí, una gran metàfora de l’obra. Un lloc on s’hi emmagatzemen les deixalles, i la Maria, la protagonista d’aquesta història, es pot dir que és una de les deixalles de la que n’està plena la nostra societat.
La Maria és una dona que intenta sobreviure en un entorn poblat de supervivents. Una dona angoixada i enrabiada amb un llenguatge directe i punyent. Una dona que ens fa riure, ens commou i es fa estimar.
La proximitat i el nombre tan reduït d’espectadors (30 per funció) ens obliga a mirar-la, escoltar-la, a sentir el seu dolor i acompanyar-la en el seu Viacrucis de camí cap al calvari. De fet “Stabat Mater” és un oratori profà contemporani ple de símbols i referències cristianes.
L’obra està estructurada en quatre escenes que es desenvolupen en quatre espais diferents. L’espai de les maletes (el sexe), les escales (l’adoctrinament de les institucions), les columnes (la penitència) i la sortida (sobreviure).
El text és d’una complexitat i una dificultat poc usuals. Paraules, frases i repeticions que s’allunyen molt del diàleg naturista. Tarantino fa servir llargues tirades de text sense signes de puntuació (tret d’algun signe d’interrogació), cosa que fa encara més difícil el fet de memoritzar-los i per tant d’interpretar. Però la Montse Esteve se’l fa seu, el viu i ens el fa viure. Com he dit abans, la Montse Esteve fa una interpretació magistral.
El so és un element molt important dins la representació. El so ens fa veure l’emoció interna de la protagonista, que a mida que avança la història són cada vegada més intensos. Però també hi ha silencis. Silencis trencadors que fan que per un moment tot prengui lucidesa.
“Stabat Mater” és una obra de context social.
Tot i que es tracta d’un monòleg i la Maria n’és la principal protagonista ,l’obra està plena de personatges absents que tenen un paper clau dins la mateixa història: en Giovanni (el pare del seu fill),la dona d’en Giovanni, la senyora Trabucco ( funcionària d’assistència), don Aldo (el capellà), el doctor Ponzio, el jutge Caraffa, la Magdalena (la xicota del seu fill), els marroquins, els africans, la policia, els mestres,…l’espai, els objectes, el so,…tots són personatges de l’obra.
En definitiva, un espectacle d’aquells que en diem rodó i és del tot imprescindible!!!
Forts aplaudiments d’un públic entusiasmat. Abraçades i petons d’una actriu emocionada i agraïda.