“Siempre a la verita tuya” és un espectacle escrit, dirigit i interpretat per l’actor Manuel Veiga. Es tracta de la segona part de la Trilogia de teatre social que té com a nexe comú a tres grans figures artístiques de la cultura flamenca: Carmen Amaya, Lola Flores i Paco Candel. Tres figures a les quals l’actor sent una gran admiració, i ha volgut homenatjar, individualment, en cadascun dels seus espectacles.
La primera part de la trilogia “Jar- Carmen Amaya in memoriam”, la vaig veure al 2013 a l’Akadèmia Teatre. Es tractava d’un espectacle en el que Manuel Veiga homenatjava al poble gitano, al barri de Somorrostro (actualment desaparegut) i a la figura de Carmen Amaya. Recordo aquell espectacle com si fos ahir. El vaig sentir tant proper, tan familiar,…A “Jar- Carmen Amaya…” vaig descobrir dos grans actors: la Pilar Martínez i el Manuel Veiga.
El segon espectacle d’aquesta trilogia, “Siempre a la verita tuya” el vaig poder veure, farà una setmana, a la sala d’assaig de Q-ars Teatre. Tot i que va ser un assaig amb públic, la posada en escena, llums i vestuari, era el mateix que podreu veure a la sala Palau i Fabre de La Seca Espai Brossa, una de les sales més acollidores d’aquest teatre.
“Siempre a la verita tuya” és un espectacle íntim, d’aquells que emociona, que remou. Un homenatge, en forma de monòleg flamenc a tots aquells transformistes, que van trobar mitjançant la figura de Lola Flores (icona de transsexuals i transvestits), una forma de viure en un país en el que van ser perseguits per la intolerància d’una societat masclista, i del règim franquista.
Paco España, Jordi Vila, Macarena de Linares, Juan Gallo “La otra Lola”, Jhosette “La enloquecia”, Laurent, Jose Luís Mosquera, Albertita, “La Salvaora”, “La petroleo”,…, i tantes i tantes altres “zarzamores”.
Sota els serrells d’un mantó flamenc de color vermell , un vestit de vellut de color verd-blau i «la mosca» dissecada dins d’una capsa de llumins, CURRO (Manuel Veiga) , el pare d’un d’aquests transformistes, ens explica l’assassinat del seu fill a mans de la intransigència, i també la seva lluita interna, per no haver sabut, en el seu dia, comprendre millor al seu fill.
Es tracta d’un text extraordinari, d’aquells que emocionen, i de cop t’arrenquen un somriure. Íntim. Poètic. Captivador. Un cant a la llibertat de gènere. Un homenatge a la Lola Flores. Un homenatge a les “zarzamores” . Un homenatge a la parla gitana.
Una interpretació d’aquelles que et posa la pell de gallina, que transmet veritat. Intensa. Brutal.
Que gran ets Manuel Veiga . Gràcies !!!
Amb ganes de poder veure la tercera part de la trilogia, que està basada en el text “Els altres Candels” de Manuel Veiga; un homenatge a l’escriptor Paco Candel i a la Barcelona desconeguda que durant molt temps el franquisme va voler amagar: la immigració dels anys 50 i 60, i als barris de barraques i xaboles.