7 SEGONS una proposta del dramaturg alemany Falk Richter (Hamburg 1969). A les obres d’aquest autor s’analitza la situació política i l’estat psicològic de l’individu occidental. Escriu sobre l’elit del món econòmic i la seva manera de pensar i actuar.
La seva obra també mostra la preocupació per observar les relacions existents entre els homes i els mitjans de comunicació. La psiquis del home víctima de la globalització. La connexió inevitable dels conflictes humans i el món virtual.
7 SEGONS és el temps que transcorre des de la caiguda d’una bomba d’un avió i el seu impacte. A la història que ens presenten, Brad, és un pare de família tipus estatunidenca actual, que sobrevola algun desert d’algun país quan, per accident, prem un botó de la màquina del seu avió i deixa anar un míssil que destrueix tot allò contra el que impacta.
A l’altra banda del món, la família de Brad, Marge, Bill i Maggie, no deixen anar els ulls de la televisió per mirar amb atenció el reality show de la guerra mentre esperen ansiosament l’arribada de Brad.
Un text escrit després de la Guerra de l’Iraq que és clarament una crítica a la publicitat i el màrqueting que per justificar la intervenció nord-americana al conflicte i la mortaldat indiscriminada de població civil, genera el pànic entre la població del seu país assegurant que si no ataquen primer, “ells” ens atacaran i morirem tots.
Un discurs presidencial que persisteix en el temps i passa de llavis de George Bush fill als del seu pare, als de Ronald Reagan, Clinton, i per descomptat als de Donald Trump, en la insistència que cal tenir por.
7 SEGONS reconstrueix davant nostra des de diferents perspectives, la del mateix pilot que no sap que passa i l’únic que veu és que l’ordinador actua pel seu compte, la de la seva família benestant que veu la televisió al jardí de casa seva menjant dònuts, la visió dels poders polítics que transmeten la por a la població i la dels periodistes que entrevisten a algun dels pilots que ha tornat a la base.
Una proposta que explora la relació entre el lema nacional oficial estatunidenc (In God We Trust) i l’economia de guerra, la religió, la moral, els mitjans, el consum i els més elementals afectes dels soldats de l’imperi, als qui es presenta com a herois, però que en realitat són víctimes d’una paradoxal mescla de credulitat i desconfiança: confia en el teu President, confia en el teu exèrcit, però desconfia de tot aquell que no parla el teu idioma.
Una proposta dirigida per Rubén Romero i interpretada per Karin Barbeta, Raquel Mora, Gerard Bosch i Juan Pablo Mazorra.
A Gerard Bosch el vam conèixer com a músic a “Quan arribi la tardor” a la Seca en 2016 i com a intèrpret a “Granotes” al Festival TNT 2017.
A Juan Pablo Mazorra el vam descobrir en aquesta mateixa sala amb “Migrante”, una proposta que ens va fascinar.
Amb escenografia i llums de Josep Pijuan i projeccions de Markel Cormenzana i Ruben Romero, la posada en escena ha estat engrescadora i a moments francament divertida, sense perdre ni una línia del text, ni deixar de transmetre la intenció de denúncia de l’autor. Magnífiques interpretacions d’uns actors que interaccionen amb el públic.
Per poder veure la ressenya, només cal clicar en aquest ENLLAÇ