Sufre, Ramón

Ramon

Ramon
11/11/2019

Fer 40 és, potser, adonar-nos de quanta raó tenien els pares quan deien allò de “gaudeix ara, que ja veuràs de gran”, mentre nosaltres, incrèduls, comptàvem els dies per arribar a l’edat adulta i ser lliures, segurs de que res podia ser pitjor que l’angoixa de no saber si aprovaríem el proper examen de mates o de si els meus sentiments per la noia o el noi de torn serien mai correspostos.

Ramon parla d’aquesta eterna joventut a la que ens aferrem amb ungles i dents, i de la crisi existencial que ens cau a sobre quan ens adonem que per moltes pastanagues ecos i suplements probiòtics que prenguem, les nostres cèl·lules envelleixen cada dia i la nostra energia ja fa anys que va començar a decaure — des del moment que vam fer-ne vint-i-cinc, diu el Ramon.

Ramon és un fantàstic monòleg vintage, interpretat per un actor que fa d’actor que travessa la crisi dels 40. Una crisi que no arriba tant pel fet d’arribar a aquesta edat, sinó perquè amb ella es precipita tota una sèrie d’esdeveniments que l’obliguen a aturar-se, avaluar-se, enfrontar-se i assumir responsabilitats.

Són moltes les virtuts d’aquesta petita gran obra. La primera, que un monòleg d’una hora i mitja passi —com la vida— volant. La segona, el viatge al que ens convida aquest text, divertit i tràgic, ple de música i referències als 80 i als 90 que permet que tots els que vam néixer o viure en aquesta època ens hi sentim identificats. I, finalment, l’excel·lent treball del Francesc Ferrer, que ens fa preguntar-nos quant del Ramon hi ha en ell, de personal, sincer i proper que fa el seu personatge.

Una fantàstica estona de teatre de proximitat que finalitza amb un gir inesperat que fa que l’obra agafi encara més volada. I és que, potser, un dels aprenentatges més importants que fa el protagonista (i nosaltres amb ell) és que la vida no va només d’un mateix, sinó també —sobretot— de tots aquells que ens envolten. I que, de vegades, el sentit d’aquesta el podem trobar en el servei, l’amor o la cura d’aquells que ens estimen.

Perquè cada etapa és diferent i en totes elles es pot trobar un propòsit que ens permeti viure-la. I, potser, la millor manera de no trobar a faltar la rauxa dels vint és descobrir el seny dels quaranta, la profunditat dels seixanta o la llibertat dels vuitanta.

Per molts anys, Ramon!

← Volver a Ramon

¡Enlace copiado!