El Teatre Apolo aposta per posar a la cartellera teatral de la capital catalana una versió musical d’un clàssic que s’ha pogut veure en moltes televisions en els últims 20 anys. I no és el que us penseu, «Plats Bruts, el musical» haurà d’esperar. «Pretty Woman» aterra a Barcelona fins passat Nadal. La proposta encapçalada per Roger Berruezo i Cristina Llorente és visualment molt atractiva i té altres punts a destacar.
Fer una adaptació musical d’un clàssic és arriscat, per la infinitat de tòpics (ben vistos per l’època) però que si s’analitzen ara, pequen de masclistes i classistes. El que es pot veure sobre l’escenari del Teatre Apolo, s’allunya d’aquests tòpics i soluciona molt bé les diferències de classes i gènere. Inclús (bravo per ells) fa la lleugera sensació que els personatges femenins prenen més rellevància i independència que els masculins. Un muntatge amb una escenografia molt versàtil i curiosa d’analitzar per descobrir tots els seus secrets de logística. No es pot passar per alt el nivell vocal i actoral de tot l’elenc destacant el paper totterreny de Rubén Yuste. Cal destacar que tot l’equip de ballarins està impecable i molt actiu durant tota la funció.
«Pretty Woman» et fa aixecar el cul de la butaca per cantar i ballar el seu tema més esperat, aplaudint a cada final de cada tema musical i gaudint del conjunt de la companyia. El repte era modernitzar un clàssic i ho han aconseguit. Seure a la butaca de l’Apolo és deixar-te perdre entre cançons rock, habitacions del Beverly Wilshire i nits d’òpera.
