La tot-terreny Laura Giberga ens sorprèn de nou amb una proposta que va un pas més enllà del teatre convencional. La dramaturga, i a la vegada directora i actriu, condueix el públic per terrenys entre ciència-ficció i paisatges onírics per descriure la dura vida i el terror psicològic que es patia a les presons de dones durant i després de la Guerra Civil. Cinc personatges creats a partir de diverses històries reals barrejades entre si prendran vida entre les parets de la Presó de Dones de les Corts.
Amb una escenografia senzilla però funcional, l’espectacle canalitza l’essència del missatge a transmetre a través d’una bona barreja de llums, música i coreografies. Tres elements que encaixen a la perfecció en un muntatge rodó i que flueixen l’un rere l’altre sense forçar el canvi de registre. El moviment corporal col·lectiu ideat per Maria Salarich va de la mà, com ja s’ha pogut veure en altres espectacles, amb la identitat Peya en la composició musical. Un projecte que ens mostra que les desavinences entre ideologies del mateix caire ja vénen de lluny i amb un toc treballat de sàtira afegeix el punt còmic a l’espectacle.
Sempre ha sigut difícil i arriscat posar sobre la taula temes com aquests, ja sigui pels records que transmeten, pels mals temps viscuts… Però Giberga aconsegueix remoure un sac ple d’estats anímics. L’angoixa, l’ofec, el deliri… entraran per la vista de l’espectador i arribaran a la panxa on miraran de trobar-hi la sortida. Una clara manifestació d’intencions on els ideals més revolucionaris sortiran a la llum per reivindicar el poder del teatre per convèncer i explicar.