Estem davant un monòleg intimista amb música en directe de Jesús Horcajo i llibret original de Estanis Aboal. Interpretat per Joan Gil en una plataforma al mig de l’escenari. L’espectacle és un viatge a través de la memòria d’un malalt de l’Alzheimer però vist del punt de vista del malalt. En tot moment ens trobem en el laberint del seu cap i fem un viatge en el seu subsconcient.
És una proposta arriscada, a més d’original. Ja que anteriorment hem anat a veure dues propostes que tracten el tema de l’Alzheimer però amb una bis més divertida..
Ens explica força bé les fases de l’Alzheimer. Des de la pèrdua de memòria recent, els canvis de comportament, orientació que perd el protagonista i com se’n recorda (hem de pensar que estem en el cap de l’afectat)
Ens explica força bé les fases de l’Alzheimer. Des de la pèrdua de memòria recent, els canvis de comportament, orientació que perd el protagonista i com se’n recorda (hem de pensar que estem en el cap de l’afectat) . L’altra part que podem veure és la repetició dels actes (“macarrons”) , el pèrdua de reconeixement de familiars i amics, la lucidesa i fins i tot l’agressivitat. Tot això ho podem apreciar en aquest muntatge i que ens fa reflexionar.
Tenim moments en l’obra interesants, una on es veu la bogeria que entra en el laberint del seu cap. Amb tot, he de dir que va ser una obra feixuga tot i que s’ha de felicitar el treball de l’actor i el pianista per la gran feina i entrega tot i el poc públic assistent.
Podeu veure la meva opició al següent enllaç