Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d’aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d’Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l’obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l’atenció de l’espectador. En aquest sentit, el muntatge que se’ns presenta en l’actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l’espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i els cops d’efecte potser ja no resulten tan efectius com abans.
La nova posada en escena de Sergi Belbel resulta tot un encert, incorporant a l’espectador dins de l’espai escènic i fent-lo viure l’angoixa de la protagonista, al mateix temps que crea una excel·lent atmosfera de tensió constant. Així, el director ha sabut atrapar l’essència del text i ha modernitzat la posada en escena, tot situant la història en el seu any original, però distanciant-se de l’estil del muntatge previ. D’altra banda, els dos actors saben estar a l’alçada de la proposta, transmetent perfectament les diverses emocions que es barregen en el text i dotant de realisme a la proposta (dins del gènere), juntament amb una adient il·luminació i escenografia que acaben d’ajudar a transmetre el clima desitjat.