Una obra de la dramaturga argentina Melisa Freund.
Es tracta d’una proposta que parla d’un pare i una filla. Que parla de la vida d’un supervivent de l’extermini nazi, i la seva filla. Que parla de la manera de trobar en el present les petjades del passat. Que parlant de Juan ens acaba parlant de Melissa.
Melissa Freund fa de si mateixa per a evocar al seu pare mort. Una cerimònia de comiat. Un homenatge a les absències. Un important exercici de memòria sobre la història de l’holocaust i de l’exili forçat de la comunitat jueva.
Juan Freund (Alemania 1929) era dramaturg i director, supervivent de la Shoa, que va ser capaç de reconstruir la seva vida i començar de nou. Va viure el desemparament i la injustícia sota l’amenaça constant de perdre la vida. Però mai va perdre la lluita per la felicitat. Va morir a l’Argentina el dia 11 de maig de 2017.
La Melissa Freund volia explicar teatralment la vida del seu pare, i per fer-ho decideix fer d’ella mateixa i compta amb l’actor Julio Marticorena, amic personal, que farà de pare.
Junts representen escenes de l’obra que el pare real, Juan Freund, va escriure sobre la seva pròpia vida.
Una història que comença pel final, quan la Melissa intenta identificar quin ha estat el dia més trist de la seva vida, el que per ella ha estat el dia més trist del món. El dia de la mort del seu pare?, el dia abans, quan va entrar en coma?, el dia que van saber que tenia càncer?, el dia que ……
Una proposta que és teatre dins del teatre, on ficció i realitat es confonen. Una peça escrita des de la tendresa i l’amor, que ens arriba directament al cor. Un text molt poètic que no ens deixa indiferents i unes interpretacions molt sentides que mostren una gran connexió entre ambdós.
Melissa Freund és l’autora del text i la direcció és d’ella mateixa, amb la col·laboració d’Analia Mayta. Una escenografia de Lola Gullo, senzilla però molt potent, amb un escenari ple de maletes i unes cordes d’estendre amb objectes personals del pare que a mode de fragments de vida, la filla va despenjant, explicant i desant a les maletes. Tota la vida exposada va desapareixent al ritme del relat cap a la infància del seu pare que seu en una butaca.
La música de Sebastian de Marco i les llums de Ricardo Sica i Diego Becker, s’integren a la posada en escena fent d’elements separadors de les sis parts que ho componen. Completa la posada en escena un acurat vestuari de la mà d’Ana Julia Figueroa.
Una bona proposta de curta durada, a la que desitgem llarga vida. Ens hem quedat amb ganes de més, ja que han vingut expressament des d’Argentina per presentar per primera vegada un treball seu a Europa.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ