Es tracta d’un projecte escènic audiovisual viu, proper a un poema documental, que utilitza la videocreació per indagar en la relació entre el desert d’Atacama, el més antic i àrid del món, i els cossos que l’habiten. Un desert tan immens com les barbàries que hi han succeït.
L’espectacle parla dels habitants que van sobreviure a les contínues atrocitats perpetrades en aquesta àrea geogràfica i que, lluny de fugir, van decidir quedar-se i fer del desert el seu últim refugi possible.
Un espectacle que visualment esta molt aconseguit, ja que s’acosta al teatre d’objectes amb una narració que em va semblar molt potent, malgrat que també molt desconeguda i allunyada del nostre entorn. Em va impactar molt la història que explica i sobretot la relació de la família Guggenheim i el negoci brutal que es realitza amb l’art contemporani en tot el món, fabricant nous «ídols artístics» i explotant-los comercialment amb posterioritat.
És potser un dels millors espectacles que vaig poder veure en aquesta edició del TNT i l’únic aspecte «negatiu» de tot plegat, va ser la rigidesa, potser timidesa o certa «por» en el resultat final que ens varen mostrar els performers, que amb tota seguretats era provocada pels nervis de què es tractava d’una estrena absoluta.
Si desitgeu llegir la crònica sencera, només heu de clicar AQUÍ