El Teatre Eòlia recull el testimoni de Malamine Soly, Dabo Malang i Yacine Diop, tres joves senegalesos que expliquen la seva experiència migratòria a “P.A.U Paisatges als ulls” de Carolina Llacher.
Ells no són actors, sinó persones que van travessar el mar Mediterrani en pastera, arriscant les seves vides en busca de la llibertat que creien que trobarien a Europa.
“P.A.U (Paisatges als ulls)” és un projecte que neix davant la necessitat de: narrar històries sobre la migració en primera persona per tal de mostrar la crua realitat que han de viure aquesta gent, fer-nos reflexionar si Europa és o ha sigut en algun moment el paradís somiat, i denunciar el drama que ha de viure tota aquesta gent durant la fugida i en el moment de ser rescatats (humiliacions, racisme, discriminació, rebuig, internament, angoixa, fam, fred, deshumanització, incertesa, por i dificultat en la inclusió social).
El testimoni d’aquestes tres persones és molt valuós, per tant m’agradaria que coneguessiu les seves històries.
Melamine Soly tenia 19 anys quan va marxar del seu país. Va haver de repetir el viatge dos cops ja que la primera vegada no se’n va sortir. Va sentir el rebuig dels que no aconsegueixen sortir, però l’orgull va fer que ho intentés per segona vegada. Va fer de nou el camí de sortida. Va aconseguir arribà a les costes del Marroc i, de cop i volta, una nit es va trobar dins d’una pastera navegant a la deriva, sense saber nedar, sense menjar, en plena foscor. Por. Al cap d’uns dies va ser rescatat per un vaixell i el van endur a Tenerife. De Tenerife va viatjar fins a Màlaga, i allà durant un temps va haver de recorre al top manta. Va marxar cap a Almeria, on va treballar en la construcció. Finalment va arribar a Barcelona.
La història d’en Dabo Malang no és menys dura que la d’en Soly. En Davo va marxar de nit, tan sols va despertar al seu germà. El somni d’en Davo és acabar la carrera d’econòmiques que estudiava en el seu país. En Dabo va tenir un fill fora del matrimoni, cosa mal vista en el seu país. Com volia el millor per al nen i la seva parella, va marxar en busca de diners. Va arribar al Marroc i allà va treballar en un hotel. Quan va tenir prou diners estalviats va pagar el viatge en pastera que el portaria a Europa. El viatge no va ser gens fàcil, durant dos, tres dies van anar a la deriva, sense menjar ni beure. De nou la por. Van ser rescatats, emmanillats i portats a la CIE (centre d’internament d’estrangers) on va viure en molt males condicions. Va aconseguir arribar a Barcelona on va refugiar-se primer en una nau industrial on compartia habitació amb un munt de persones i després en una camioneta d’un company. Va estudiar castellà i català. Actualment treballa a la parròquia de Santa Anna ajudant a les persones sense llar. Va tornar al seu país a conèixer al seu fill. Diu que tot i que ell se sent català, les persones migrades “no són ni d’aquí ni d’allà” .
Per la Yacine Diop el viatge migratori va ser molt diferent. La seva mare va marxar a Almeria quan ella tenia dos anys. L’avia cuidava d’ella i de la seva germana. Van haver de passar deu anys abans no es van retrobar amb la seva mare. El seu somni europeu es va esvair de seguida. Va viure el rebuig, el racisme i la indiferència de les companyes d’escola. Les fronteres segueixen estant un cop arribes al país d’acollida. Al cap d’uns anys va estudiar un curs de cuina. Va acabar marxant a Barcelona on actualment treballa de cuinera malgrat que ens diu que el seu somni en realitat és ser modista.
Us recomano que aneu a escoltar en propia veu les seves vivències personals.