Entrem al Teatre Eòlia a veure P.A.U (Paisatges als ulls). Carolia Llacer ha escrit i dirigit aquest espectacle per persones que han fugit de casa seva, que han hagut de creuar el mar per buscar la seva pròpia llibertat.
Aquests dies hem celebrat la caiguda del mur de Berlín, però oblidem que hem construït un nou mur en la nostra societat i aquest obra parla de les persones migrades d’origen africà que han travessat el Mediterrani per trobar la seva nova vida.
Ens trobem amb la història de 3 personen que escoltem i ens posem en la seva pell. Han creuat el Mediterrani per trobar una nova llar i que ara són els nostres veïns. Una història necessària i que no hem d’oblidar en cap moment. Aquest cop no són actors els que ens expliquen la història, són els mateixos protagonistes que ens expliquen la seva vivència. Per aquest motiu aquesta obra és necessària, per no oblidar aquestes veus que molt sovint són apagades.
Aborden la situació de la gent que arriben a Barcelona. Denúncien amb la seva experiència les seves penúries fins arribar a Barcelona per poder viure. El seu pas per CIES, de les penuries però també de la il·lusió que tenen al culminar el seu procés migratori. Però sense oblidar que aquest no és el paradís, han tingut un llarg viatge però ara es troben amb el mur de la societat. El seu somriure conviu amb les llàgrimes mentres expliquen i escoltes els seus companys.
És una mirada a la realitat però també a un futur amb il·lusió. Frases com «No saps com vaig plorar a l’acomiadar al meu fill» t’arriben al cor i no s’obliden al sortir del teatre.
Primer de tot he de dir que he dubtat entre un 4 o un 5. El treball dels protagonistes té tot el seu mèrit posar-se davant l’escenari (a vegades ple i d’altres no tant) per explicar-nos tot el que han viscut. Les vivències del que han sobreviscut per donar paraula a aquells no ho han aconseguit.
Podeu llegit la meva opinió al següent enllaç