55 minuts per recordar les coses dolent que hi ha dins l’amor, cal que ens ho recordin? Perquè ens agrada escoltar cançons tristes quan no estem bé? És que ens volem enfonsar més? Que voleu dir-me que millor no enamorar-me mai més? Potser és qüestió de riure’t de tu mateix i reduir el teu drama.
Una posada en escena entre el monòleg i la performance. Dues persones absents de gènere, que ens parlen des del cervell i el cor sobre l’altra cara de l’amor.
Difícil no empatitzar en moltes de les situacions que et plantegen, utilitzar el teatre per dir tot allò que a la realitat vas ser incapaç de fer. A vegades penso que aquesta obra serveix per empoderar-te, d’altres crec que només busca mostrar; estic confusa. Però no sé perquè, però vaig sortir feliç, commoguda, entenent-me una mica més a mi mateixa.
Un teatre de petit format creat per la companyia Afflictus, una bona ocasió per deixar de banda els grans teatres i conèixer una altra cara, que per ser menys coneguda no vol dir que sigui de menys qualitat.
(M’agradaria «crítica» el final, un final «frustrat» que no ens dóna cap bri d’esperança, un gag recorrent que ens porta a l’inici, creant un bucle d’on no pots sortir. És cert que reforça la idea central, i aprofitem per riure’ns de com dèbils podem arribar a ser, però en el fons tots busquem l’amor i ser feliços.)