Nit d’estrena. Arribo tard. Entro i no recordo el títol de l’obra. 70 minuts. Surto i em sento fascinat. Em llenço a agafar el darrer dossier de premsa que queda: Nuestra Señora de las Nubes. Sí, això m’havia quedat clar. El poble màgic d’on surten els personatges que es passegen pels diferents paratges que composen l’obra. Un director (Lino Ferreira) i dos actors (Inma Nieto i Julio Cortázar), tots ells integrants de la Companyia Teatro de la Abadía. L’autor… argentí. És clar!
Nuestra Señora de las Nubes és el lloc d’on venim tots, del qual marxem per explorar el món i al qual tornem per reposar, per retrobar-nos amb el que sempre ha estat nostre. S’hi arriba per la carretera de l’absurd, que et deixa just a les portes de la raó. Una carretera amb alguns revolts còmics, d’altres dramàtics (per què ens agrada tant el drama dels altres i tan poc el nostre?) i d’altres més poètics. Un viatge on coneixerem dos caçadors de somnis que ens guiaran pels passadissos subterranis que connecten els secrets més coneguts dels seus veïns. Un poble que no existeix i, no obstant, és el poble de qualsevol de nosaltres. De visita obligada.
Formidable espectacle recomanat per als amants del realisme màgic, de la poesia, de l’observació del proïsme com a manera de conèixer-se un mateix. No recomanat per a espectadors que no estiguin disposats a participar activament, amb la seva imaginació, per completar un espectacle que suggereix tant com emociona.