Dijous era nit d’estrena a La Vilella, amb una proposta de la Fundación Agrupación Colectiva (FAC) que s’autodefineixen com uns «radicals de merda», que han intentat canviar el món amb moviments radicals, i no han pogut. En els seus projectes exploren la contemporaneïtat de les arts escèniques en totes les seves vessants, dansa, música, text, moviment, projeccions, i qualsevol altre element que pugui ser dut a un escenari.
MY LOW COST REVOLUTION no és una apologia del conformisme, ni un atac a «el radical», és un intent de descansar de tanta misèria, un homenatge a no estar sempre a tope.
Una proposta amb dramatúrgia, direcció i text d’en Francesc Cuéllar, al que seguim, de fa temps, en la seva faceta com a actor, i que ara ens ha mostrat la seva cara de director. Un text amb un posicionament reivindicatiu molt clar, amb un alt nivell de consciència social i molt crític amb gairebé tot.
Tres actrius que ens han «enamorat» per la seva naturalitat, honestedat i espontaneïtat damunt l’escenari. Agnés Jabbour, Glòria Ribera i Paula Sunyer. Tres actrius que miren directament als ulls de l’espectador i esperen respostes. Provocadores.
Una posada en escena agosarada, trencadora i intencionadament caòtica, on no falta el sentit de l’humor i la interacció constant amb el públic. Tal com ens ha comentat el mateix Francesc abans d’entrar a la sala, s’atreveixen sense por a provar coses noves i esperen la reacció del públic a cada moment de la peça.
Ens plantegen els seus dubtes sobre la revolució que caldria fer per aconseguir realment un canvi sociològic, com es podria enfrontar la por que ens obliga a viure en comunitat, a actuar en grup. Intenten analitzar les pròpies debilitats per superar-les o ignorar-les, perquè tenen clar que qualsevol actuació individual afecta directa o indirectament als altres membres de la societat que compartim.
Una actualitat on la informació és abassegadora i molt sovint ens obliga a actuar sense pensar, sense analitzar el que estem rebent i quina hauria de ser la nostra resposta, radical o potser no.
Una proposta molt trencadora, que ens ha sorprès i ens ha agradat, una posada en escena «viva» i un text amb molta càrrega crítica.
Per llegir el nostre apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ