Sabiduría, inspiración y el duende flamenco

María Pagés: Paraíso de los negros

María Pagés: Paraíso de los negros
27/03/2024 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya

Paraíso de los negros és quelcom més que un espectacle de dansa. Es tracta d’una obra flamenca estructurada en deu escenes i construïda al voltant d’una coreografia, una música, un cant, una il.luminació, una posada en escena, un vestuari i una dramatúrgia.

Una coreografia flamenca, creada per la ballarina i coreògrafa Maria Pagés, reconeguda amb el Premi Nacional de Dansa 2002 a la creació i amb la Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts 2014.

María Pagés és força, elegància, tècnica. Té la capacitat, a través del ball, d’expressar i transmetre el que pensa, el que sent. Angoixa, desesperació, por, soledat, dolor, esperança, buidor.
Ho fa amb el seu cos, a través de les seves mans, amb els peus quan taconeja, amb l’expressió del seu rostre.
En aquesta ocasió, al compàs flamenc, generat pel taconeo, les palmes, el calaix i, sobretot, el cant, el ball i la guitarra, els acompanya un xel.lo i un violí.
La combinació d’instruments de percussió, corda i vent, juntament amb les cantaoras, el ball i la posada en escena, és realment espectacular!
La música i la poesia, molt recurrents en les obres de María Pagés, ens expliquen les emocions. Rubén Levaniegos (guitarra), David Moñiz (violí), Sergio Menem (xel.lo), Chema Uriart (percussió), quatre músics amb un nivell musical excepcional, acompanyen el moviment. La música ens transmet l’estat d’ànim. A través d’ella escoltem un cor que batega, sentim el dolor, la por i la veu sense paraula de totes les protagonistes.
L’adaptació i arranjaments d’Élégie de Fauré són de Sergio Menem i les lletres d’El Arbi El Harti.

Pel que fa al cante, hem gaudit de dues cantaores excepcionals, Cristina Pedrosa i Ana Ramón. Elles ens han transmès les emocions més profundes. Brutal!

La negror de la posada en escena també forma part del contingut i missatge de l’espectacle.

La il.luminació, dissenyada per Pau Fullana i Alvaro Guisado Garavito, és un altre element fonamental en aquest espectacle. En aquesta ocasió no tracta tan sols d’il·luminar l’espai, sinó que trenca amb la foscor permanent del muntatge, dona-li sentit i protagonisme, a una escena, un moviment, un camí, una part del cos o a un instrument musical, per tal de generar sensacions i captar, en un precís moment, tota la nostra atenció.

També el vestuari, dissenyat per la pròpia María Pagés està en acord amb el contingut i missatge de l’obra.

El relat dramatúrgic d’Arbi El Harti agafa l’essència de l’obra Poeta en Nova York de Federico García Lorca, de la novel.la homònima de Carl Van Vechten, de la cançó Los dados eternos de César Vallejo, dels poemes Pensión de mala muerte de Charles Bukowski i Las Máscaras de Charles Baudelaire, del tema El muro de Pink Floyd, de Nina Simone, de Charles de Foucauld

Maria Pagés no entén el ball sense reivindicació ni denúncia. Per a ella el flamenc és un art sense barreres, capaç de traspassar fronteres culturals, racials, religioses, ideològiques i artístiques.

Paraíso de los negros <span;>parla sobre les fronteres, sobre aquelles delimitacions físiques i mentals que han fraccionat un món actualment dominat per la por. Narra la tensió que generen les limitacions, les fronteres, les amenaces i l’acorralament. És la recerca de la felicitat, la llibertat i el desig. És l’angoixa de viure, de sobreviure, de conviure, en un món dominat per la por. És una reivindicació al dret de viure la vida.

Paraíso de los negros és intensitat, expressivitat, emoció, sentiment, entrega, passió, magnetisme. Movimients fluits i suaus que es paren en sec. Girs, palmes, taconeo, l’expressió facial i els movimients de braços, mans i cames. Compartir.
L’art de recitar un poema, l’harmonia i ritme de les castanyoles, el taconeo acompanyat del pal sec flamenc, el cante jondo, la coreografia feta en silenci, fer caure murs i trencar cadenes.

María Pagés va posar dempeus a tot el públic exultant d’emoció. Aplaudiments, bravos, oles, guapa, picades de peu i crits d’emoció d’un públic agraït.

Si algun dia, on sigui, quan sigui, teniu l’oportunitat d’anar a veure a aquesta gran artista, no us ho penseu! Aneu-hi!

← Volver a María Pagés: Paraíso de los negros

¡Enlace copiado!