Quan a l’any 1971 Víctor García, Fabià Puigserver i Núria Espert van estrenar la seva Yerma, en Marc Chornet, director d’aquesta versió, encara no havia nascut. Aquella Yerma va ser, i és encara, la gran referència de l’obra d’en Lorca. En Lluís Pascual diu que una de les obres que mai voldrà dirigir serà Yerma perquè el record d’aquell muntatge li ho impedeix.
Després de tants anys, ens arriba una nova Yerma a l’Akadèmia, amb un equip molt jove, sense complexos i amb un muntatge excel·lent. El mateix Marc i l’Anna Maria Ricart s’han encarregat de l’adaptació, en la qual trobem alguns detalls de l’actualitat, com la presència d’un mòbil o l’ús del predictor, que poden semblar anacronismes. Jo crec que no s’han de mirar així. Els clàssics, encara que siguin del segle XX, ho són perquè el que ens expliquen no està lligat a la seva època. Les diferents lectures que es poden fer del drama de Yerma i els seus personantge, es poden reconèixer en el nostre entorn actual.
L’escenografia, que va evolucionant durant tota la representació, és magnífica. L’interior de la casa de Yerma i Juan, sense parets, envoltada del camp on es treballen les vinyes de manera que cada vegada envaeixen més la pròpia llar. Aquesta feina del camp, segueix el ritme d’una coreografia molt ben estudiada i executada. La il·luminació també és molt bona. Hi ha una escena, per exemple, on estan les protagonistes al camp de nit i només s’il·luminen, aparentment, per llanternes i en què s’aconsegueix un efecte fantàstic.
La jova actriu Alba José fa una Yerma molt creïble. Fa evolucionar el seu personatge des de la jovialitat i l’alegria del principi fins a la desesperació de la tragèdia final. I recita molt bé, cosa molt important en el teatre de Lorca. La resta d’actors i actrius la secunden molt bé i destaquen també a l’hora d’interpretar les cançons que s’han seleccionat.
Una excel·lent direcció d’aquesta renovada Yerma.