Programa 2
«Bonito y qué más” d’Irene García, “Diva invisible” de Rosa Mª Masiá i “Efil” dels coreògrafs Julien Rossin i Arias Fernández.
Tres peces curtes de 15, 15 i 20 minuts respectivament, caracteritzades per ser dansa de prop.
1-“Bonito y qué más” d’Irene García ***1/2
“Bonito y qué más” ens fa qüestionar els estereotips de la bellesa, i reflexionar sobre l’obsessió que tenen algunes persones davant la seva pròpia imatge.
Mitjançant dansa contemporània i teatre (dramatúrgia d’Aleix Duarri), tres ballarines (Èlia Genís, Alma Steiner i Irene García (coreògrafa)) ens mostren una coreografia plena de matisos, basada sobre els concepte de la perfecció i la imperfecció, de l’aparició del monstre de la bellesa i la seva caiguda.
Les ballarines es mouen com si es tractés d’una desfilada de moda, els seus moviments són repetitius, constants i compassats. Són dones presoneres de la seva imatge. Dones amb la mirada fixa, perduda, freda,…
Tot i que és la que menys he valorat, és la que transmet amb més claredat el missatge que ens vol fer arribar. El que ha trencat tot el meu entusiasme ha estat el voler posar paraula a les protagonistes de l’espectacle.
2-“Diva invisible” de Rosa Mª Masiá *****
“Diva invisible” és un solo interpretat i dirigit per Rosa Mª Masiá és “Un homenatge a les mares i a les mares de les nostres mares”. Un homenatge a totes aquelles dones que ho van haver de deixar de ser per ser mares. Tota una generació que van haver de fer tot allò que suposadament era el que tocava.
De les tres peces que he pogut veure, aquesta és la que més m’ha agradat.
Està conformada per una tècnica molt precisa i moviments elegants que requereix molta concentració. Gran expressivitat.
Ni diva, ni invisible.
3- “Efil” dels coreògrafs Julien Rossin i Arias Fernández **** ½
Efil, creació que va rebre una menció al darrer Certamen de Creació Escènica en Danses Urbanes del Festival HOP 2015.
“Un passeig per l´experiència i l´oportunitat de reviure el que és irreversible i impossible. Dos ancians que juguen, dos nens que s´apagaran.”
Una coreografia que uneix contemporani, Hip Hop i krump per mostrar-nos lo efímer que és el temps i de com vivim hi vivim sotmesos al seu pas.
“Efil” ens parla de les diferents etapes de la nostra vida. El viatge del pas del temps. El camí que va des de que naixem fins al moment de morir, però Julien Rossin i Arias Fernández ens ho plantegen al revés, mitjançant dues persones que reviuen els moments mes importants de les seves vides , començant per la vellesa i finalitzant a la infància.