Divendres era l’última òpera del nostre abonament d’enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d’ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.
Però bé, ja se sap allò de què «a mal temps bona cara» i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l’any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.
LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.
Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d’oferir tres representacions al Teatre Principal.
Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.
Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l’inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d’ombres.
El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l’escenari s’il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s’enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.
Un cop el cub s’ha tancat, unes magnífiques projeccions videogràfiques de Timo Schlüssel intensifiquen la tragèdia, en el tercer acte, quan la sang blava i el verí flueixen ocupant tota l’escena.
Michieletto ressalta el poder dels pares sobre els fills amb dos nens sense veu, que representen un Rodolfo i una Luisa sempre vigilats, sempre dirigits. Dos nens que han crescut en un món dominat per les diferències de classe i l’obediència cega.
Luisa Miller ens explica la història d’amor entre Luisa (Eleonora Buratto), filla d’un vell soldat (Michael Chioldi), i Rodolfo (Piotr Beczala), fill del comte Walter (Dmitry Belosselsky). Wurm (Marko Mimica), administrador del castell, demana a Miller la mà de la seva filla. En ser rebutjat intriga davant del comte per impedir aquest amor. El comte vol obligar el seu fill a contraure matrimoni amb Federica (J’Nai Bridges), la seva neboda.
La direcció musical ha estat a càrrec de Domingo Hindoyan, director veneçolà que debuta al Liceu i que s’ha especialitzat en la direcció d’òpera. El cor extraordinari, dirigit, com sempre per Conxita García.
Les interpretacions han estat molt encertades amb moments realment magnífics, destacant per sobre de tots a Piotr Beczala que ha hagut de fer un bis de l’ària «Quando le sere al placido» …. feia molt de temps, potser anys, que no sentíem aquesta sensació d’una emoció desmesurada, fins a arribar el punt de trobar-nos amb els ulls plens de llàgrimes, pel sol fet d’escoltar una ària tan ben cantada i sublim com aquesta.
… en el segon acte. També han estat força aplaudides les interpretacions de Michael Chioldi i Eleonora Buratto que ha brillat en les seves àries, destacant la del tercer acte «Preghiera» tot just abans del tràgic final de la parella.
Una magnífica nit de cloenda de temporada.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ