A La Villarroel li han agafat el gust a Mike Barlett. I nosaltres que ens n’alegrem.
Al 2018, Sixto Paz hi estrenava una obra que havia triomfat a Londres feia només quatre anys: Bull. Un text molt potent sobre l’acarnissament del capitalisme liberal que governa el meravellós segle 21 que tenim la sort de viure.
Aquest 2023, de la mà de La Brutal, arriba un text anterior d’aquest dramaturg i guanyador de diversos premis al Regne Unit: Love, Love, Love. Una obra que parla d’amor i, sobretot, de la seva absència. Del futur que somiaven els hippies antisistema dels anys 60 —reintegrats al sistema gràcies al boom econòmic i les promeses dels 80 i dels 90— transformat en cendres en els pocs anys que portem del nou mil·leni.
I parla de les conseqüències d’aquesta desfeta. De com les noves generacions desperten a un món modern, liberal, digital, immediat, artificialment intel·ligent, asfixiant i exigent. Un món on es dóna una paradoxa: enfront de tots aquests avenços, resulta que els joves tenen menys poder adquisitiu que els seus pares.
Menys poder adquisitiu no significa només menys diners, com explica molt bé l’obra. També significa alienació, manca de significat i d’horitzó, frustració, ràbia i descomposició. Un procés que traça, de manera brillant, Julio Manrique a la direcció, i que il·lustren, de manera estel·lar, tots els intèrprets de l’obra que, m’atreviria a dir, signen algunes de les millors interpretacions de les seves carreres. Destacar la feina dels dos joves, Clara de Ramon i Marc Bosch, que planten cara, interpretativament parlant, a dues bèsties escèniques com són la Laia Marull i el David Selvas.
Una joia teatral que demostra que el teatre de text “convencional” no està extingit i que les històries són la millor manera de parlar de la vida i dels seus problemes, de les paradoxes i del futur gris que ens embruta els porus de la pell i ens apaga, a poc a poc, fent-nos oblidar que, al final, només queda una cosa que ens pugui salvar i donar una mica de sentit a tot aquest drama: All we need is LOVE.