Segons es testimonia a Cartes a Theo, la vida de Vicent Van Gogh va estar plena d’alts i baixos. Sobre un d’ells, l’entrada a un manicomi del cèlebre pintor, ha volgut posar èmfasis Moreno Bernardi. El director ha bolcat el seu segell característic -gesticulació i parla ben marcada, atmosfera onírica i densa- en el text del dramaturg italià Stefano Massini, L’olor eixordadora del blanc. El punt de partida d’aquest text, el qual dona nom a l’obra, és la visita de Theo Van Gogh al seu germà Vincent al sanatori.
No obstant, cal malfiar-se de les nostres percepcions. Què veu? Amb qui parla Vicent Van Gogh? Tal i com plantejava el filòsof Descartes: i si ens enganyen els sentits? I si el que veig no és real? Només pensar-ho seriosament ja resulta inquietant. I Van Gogh, pel que sembla, s’ho plantejava sovint. Així ens ho vol transmetre l’obra. Però no només en paraules. L’ansietat i l’angoixa que travessava la ment del pintor és interpretada amb una força delicadament torrencial per David Menéndez, l’actor protagonista. L’acompanyen 4 personatges més, serens i sobris, sí, però tocats per altres tipus de deliris i pertorbacions: el narcisisme o la misèria. Qui és realment el boig i qui l’entenimentat aquí?
L’obra ens recorda els primers temps de la psiquiatria. Bojos perillosos, camises de força, mètodes de curació més que qüestionables i un manicomi sòrdid. I blanc, tot blanc. La roba, les parets…i la llum que juga també el seu protagonisme sobre l’escenari. El blanc, el color al que se li associa les virtuts de la puresa, la netedat, la pau i l’ordre. I no obstant, el pintor veu en el blanc alguna altra cosa. Potser més inquietant, més traumàtica, més eixordadora. Que hi ha al darrera d’aquesta dolorosa percepció que el va fer acolorir vivament tots els seus quadres?