Teatre del segle que ve

L’olor eixordadora del blanc

L’olor eixordadora del blanc
27/05/2021

El que fan Moreno Bernardi i la seva troupe aquests dies al Teatre Akadèmia és d’una altra galàxia. S’entén, després de llegir una mica sobre el creador: artista multidisciplinar que inicia la seva carrera com a ballarí i coreògraf, i desenvolupa el seu treball teatral a partir d’una rigorosa anàlisi gestual de cadascuna de les accions que formen la peça.

El seu procés s’intueix minuciós, carregat d’investigació i reflexió, d’amor per l’artesania precisa, a l’hora que innovadora i reveladora. Un treball pel qual ha rebut diversos reconeixements a nivell internacional. El seu pensament i filosofia són també objecte d’estudi a universitats i centres de formació de tota Europa.

L’olor eixordadora del blanc és la seva darrera proposta, que parteix de l’obra d’Stefano Massini, guanyadora del premi Pier Vittorio Tondelli. Els espectadors catalans recordaran aquest dramaturg italià per l’obra Lehman Trilogy, que vam poder veure al Teatre Lliure el passat 2019, dirigida per Sergio Peris-Mencheta.

En aquest cas, Bernardi ens porta de viatge fins al sanatori de Saint-Rémy-de-Provence, on Vincent Van Gogh passa un temps reclòs, per voluntat pròpia. Acompanyat pel seu germà Theo, tots dos transiten per un primer acte en el que recorden vivències, traumes i ferides de les seves infàncies, fins a un desenllaç o punt d’inflexió en què Vincent demana a Theo que n’assumeixi la seva tutel·la per poder, així, deixar enrere l’hospital.

Aquesta primera part va acompanyada d’uns personatges que deambulen per l’escena reclamant un protagonisme escènic ben merescut. Instruments secundaris, però molt presents, que ofereixen un contrapunt coral i sintàctic a l’intens diàleg entre Vincent i Theo. El que podrien semblar malalts del mateix hospital, però, es desemmascaren com a metges, infermers i director en un segon acte en què el vaixell dramatúrgic navega per sectors més antropològics, filosòfics i existencials, abordant temes com la cordura i la bogeria, la veritat i la compassió, la vida i la mort.

El nivell d’entrega, presència i energia desenvolupats pels cinc intèrprets —especial menció de l’actor que interpreta Van Gogh— és d’un nivell superb. Tots ells s’erigeixen com a autèntics deixebles de Bernardi, portant els seus personatges fins a l’últim extrem, despullant-se sense vacil·lació i mostrant-nos els seus interiors més carnals i emocionals, a través d’uns cossos carregats de tensió i energia, brodant una de les propostes teatrals més físiques que hagi vist mai… i que tampoc no oblida l’aspecte visual.

I és que també la llum i l’audiovisual tenen un protagonisme, reforçant encara més la semiòtica de l’espectacle, articulada al voltant del silenci, que pren un significat tel·lúric i gens obvi… un silenci que ens acompanya, textual i visualment, a cada pausa de les més de dues hores d’espectacle.

La sensació, com a espectador, és la d’haver presenciat una obra de Wagner (també present a l’espectacle), però no avui, sinó al segle XIX, quan encara se l’havia de conèixer, comprendre i valorar en tota la seva dimensió. Una proposta que potser caldria veure dos o tres cops per copsar la complexa partitura visual, sonora, gestual i semàntica que bolca Bernardi a través d’aquests enormes intèrprets, en cada minut d’espectacle. Una experiència imprescindible (també, no apta per a tots els públics).

← Volver a L’olor eixordadora del blanc

¡Enlace copiado!