Ahir dilluns vam tornar a la Sala Flyhard, per tal de veure aquesta nova proposta de la Claudia Cedó autora que tant ens va agradar amb la seva «TORTUGUES: la desacceleració de les partícules» que vam veure en aquesta mateixa sala i que va obtenir un premi Butaca.
L’HOME SENSE VEU, va ser l’obra guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana dins del Festival Temporada Alta 2015 i ha estat estrenada aquest any a la Sala La Planeta de Girona dins del Temporada Alta 2016.
Clàudia Cedó torna a utilitzar la metàfora per parlar de la incomunicació entre les persones, de la falta de connexió que fa que parlem entre nosaltres però que molt sovint no ens arribem a entendre, com si parléssim llenguatges diferents.
Existeix la possibilitat de trobar un llenguatge comú, un traductor universal que ens permeti connectar amb els altres ?
La Cecília manté una no-relació amb el seu marit esperant i desitjant un canvi a la seva vida. Enveja la seva amiga Maria que s’ha separat i manté relacions sexuals amb persones que ha conegut a través del Tinder. Un cap de setmana decideix ocupar-se d’en Tomàs, el fill de la Maria que és autista i viu en un món de fantasia on es creu que és un astronauta complint una missió a la Lluna. La comunicació entre tots dos és un repte.
Ell intenta comunicar-se, però ella no entén el que li vol dir. En el món real no troben la manera de fer-ho i és en el món imaginari on sembla que és possible, només és qüestió de buscar la forma, el traductor que els connecti, la peça que farà possible evitar les interferències.
Cristina Cervià, a la que havíem vist treballar a «La importància de ser Frank» fa un paper d’una dona desencisada que no deixa de parlar en cap moment, dient el que pensa de tot, de l’amiga, del dinar, del sexe, … oferint-nos una persona tendre i divertida que necessita que algú l’escolti, necessita urgentment comunicar-se. Malgrat la seva evident infelicitat, es mostra vital, incansable i amb ganes d’aconseguir connectar. Magnifica la interpretació d’aquesta Cecília.
Jordi Subirà fa el paper de Tomàs, el fill autista de la Maria, i el de Tom Baxter l’astronauta que viu en soledat explorant la lluna. En ambdós mons, el real i el fantàstic s’ha desconnectat de tal forma del món que l’envolta que no acaba d’entendre el que li explica la Cecília, incapaç de lligar frases només rep paraules que per si mateixes no tenen sentit. Magnífic també el seu canvi constant de personatge i de registre.
Una obra fresca amb una posada en escena molt àgil que ens ha agradat molt i que toca de ple l’etern dilema de la comunicació: jo parlo, però algú m’escolta, i si ho fa, m’entén??
Si desitgeu llegir l’apunt sencer, nomès heu de clicar AQUÍ