El títol no pot estar més ben trobat: L’habitació blanca. No són així les aules on hem estudiat cursos i cursos a l’infantesa? En aquesta obra però, els protagonistes ja fa almenys 25 anys que han deixat l’escola endarrera. Però la reaparició de la senyoreta Mercè – interpretat per una sensacional i entrenyable Francesca Piñon – tornarà a posar en contacte a la Laia, el Carles i el Manel de forma gens casual i amb la finalitat, si és que n’hi ha verdaderament alguna, de fer-los conéixer o més aviat rememorar i mirar de front la història de l’Albert Cornet, el company de pupitre de tots ells.
Amb un magistral ús de no linealitat ni en temps ni en espai la direcció la de Lautaro Perotti manté al públic captiu fins a la pregunta que implícitament se’ns qüestiona al final: quina quota de responsabilitat tenim en la vida dels altres? Una pregunta que ja va formular Priestley aTruca un inspector i que va pujar fa uns anys als escenaris de casa nostra. No obstant, si bé l’obra de Priestley se sitúa en un marc anglosaxó que ha envellit ràpidament, el text de Josep Maria Miró apel·la a l’actualitat més inmediata: els conflictes escolars i les seves conseqüències.