Si la memòria no ens falla (que tot pot ser a aquestes edats), creiem que es tracta de la producció teatral més avorrida que hem vist mai.
Cansats i decebuts de l’obra precedent entrem de nou a la sala Fabià Puigserver, disposats a ser receptius amb aquesta segona peça del díptic «Des mourants» de Wajdi Mouawad, «els moribunds» dedicats com sabem a Filoctetes (la primera peça) i a Edip aquesta segona.
S’alça el teló i el que vol ser un cop d’efecte és gairebé una agressió, uns enormes focus ens donen directament als ulls per enlluernar-nos i ens deixen literalment cecs, mentre sentim l’enorme calor que desprenen com a mínim fins a la fila 5 on estem situats.
Apareixen Èdip i Antígona (es un dir …), que es refugien en un teatre abandonat on Èdip vol passar el darrer dia de la seva vida. Mes tard apareix un tercer personatge que porta la notícia d’una Atenes enfurismada, una Atenes d’avui que plora la mort d’un nen a mans de la policia durant una manifestació.
Una posada en escena desesperadament estàtica on els tres actors estan darrere una pantalla translúcida i només en veiem les ombres, Èdip estirat, de fet estarà pràcticament tota la representació estirat. Només les llums de diferents colors van donant una mica de vida a les escenes. Més d’una hora sense veure als actors.
Quan finalment la pantalla s’aixeca i ens deixa veure els actors, la immobilitat no varia. Continua i continua el text només alterat per alguna cançó interpretada pel personatge de l’actualitat (Jerôme Billy).
Una hora i tres quarts d’immobilitat quasi absoluta a l’escenari que se’ns ha tornat insofrible, avorriment al màxim.
Una tortura en tota regla, que es va acabar en el precís moment que es van sentir els primers tímids aplaudiments, mentre que nosaltres fugíem de la sala espaordits.
Sincerament, ens costarà tornar a veure alguna altra proposta que vingui signada per Wajdi Mouawad.
Si voleu llegir la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ