Les Antonietes han demostrat durant la seva trajectòria que saben com adaptar i posar en escena els grans clàssics. En aquesta ocasió, tornen al dramaturg anglès amb la particularitat de tenir només tres personatges en escena d’una de les seves peces més destacades, tot plantejant amb molta habilitat el text original i transmetent la seva essència alhora que es crea una obra amb personalitat pròpia. De fet, l’obra no es limita a sintetitzar l’original, sinó que l’adapta i aconsegueix que els temes presentats siguin més directes i que ens toquin encara més de prop en els nostres dies.
La posada en escena és un altre dels punts forts de l’espectacle, en la que Oriol Tarrasón sap jugar i fusionar diferents elements que donen encara més força a un relat en el que el menyspreu, el masclisme i la manipulació, per exemple, queden perfectament dibuixats. Així, malgrat tractar-se d’uns temes de gran vigència, l’edat del text demostra que aquests realment mai han deixat de ser actuals, com succeeix amb molts dels grans clàssics. D’altra banda, la direcció esdevé àgil i ve acompanyada de grans interpretacions, les quals tanquen un conjunt de característiques altament satisfactòries de l’espectacle. En aquest sentit, l’obra resulta tot un encert per a aquells que són addictes a Shakespeare, proporcionant-los una nova mirada del clàssic; com també per a aquells que no ho son tant, els quals podran descobrir un muntatge fresc, àgil i proper que no s’oblida de tot el millor que ofereix el dramaturg en la seva obra.