Tornem al Club Capitol, aquest cop per veure l’obra que firmen i dirigeixen Cristina Clemente i Marc Angelet “Lapònia“.Si, va ser fa unes setmanes, però no puc deixar de compartir la meva opinió sobre aquesta comèdia.
Tot comença quan la Mònica, en Ramon i el seu fill van a Finlàndia a passar les festes de Nadal amb la germana d’ella. el petit vol veure el Pare Noel de veritat, a casa seva. I la seva cosina en un moment li diu que és mentida, que és un personatge inventat i no existeix. A partir d’aquest moment comença l’obra. Els adults van parlant durant una estona de coses sense sentits, amb petites ‘pulles’ fins que comença a treure suc (res, uns 15 minutos com a molt) al que ha succeït.
Per un costat tenim a la Mónica i Ramon que volen mantenir la il·lusió del seu fill per sobre de tot. I la Núria i l’Olavi (un finlandès molt “divertit”) diuen que la veritat és el primer que s’ha d’ensenyar als seus fills. Fins que veiem que hi ha secrets que no es poden tocar i que ha de ser una mentida que s’ha d’ocultar als fills. Parlem d’un debat entre la veritat i la mentida, la tradició, la familia, els secrets,…
És el moment de desvelar la veritat del Pare Noel (dels Reis, el tió, …)? O s’ha de deixar que la il·lussió sigui vigent fins el màxim possible. Fins ara, ens assaventavem de la realitat a partir de terceres persones, però ara que tenim la televisió, les xarxes socials, internet,.. sembla inevitable que cada cop aquesta il·lussió s’esvaeixi a edat més avançades. Quan ens vam assaventar d’aquestes realitats i quan s’han assaventat els nostres fills/nebots?
Tots els actors estàn genials. Meritxell Huertas té una comicitat en les seves contestacions, en les seves cares que quan veia que volia dir una cosa ja em sortia el somriure. Va estar magnífica. Però si no ho dic, em dóna alguna cosa. Hi va haver un moment que em vaig oblidar que Roger Coma era el finlandès Olavi. Amb la seva dicció del “finlandès”, amb el seu estar em vaig creure per moments que era un actor finlandès amb un català deficient. Era la rialla quan tenía que replicar alguna cosa. Em vaig enamorar d’aquest Olavi i del malament que ho passava per tenir que conviure aquests dies amb la seva familia política.
S’ha de dir que aquesta obra vaig estar pendents de la conversa com de les cares dels diferents protagonistes. Deien tanta cosa amb les seves cares, que a vegades eren els protagonistes en els diàlegs con no deien ni una paraula.
He de felicitar a la Cristina Clemente i Marc Angelet per oferir-me aquest moment de riure, per poder desconnectar del nostra dia a dia. I sempre us dic que aneu a veure les obres per opinar vosaltres mateixos. Aquest cop, us recomano anar-hi per tenir la vostra pròpia valoració, però a més per divertir-vos durant una bona estona.
Podeu veure la meva opinió completa al següent enllaç.