Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar presenten Lacrimosa, una peça sobre els intents frustrats per aconseguir viure una vida feliç. Una obra molt intença dividida en dos monòlegs.
Primer ens trobem en el primer monòleg de Bàrbara Mestanza, on els explica que s’està suïcidant i el que veu durant el temps en què cau. Després d’una pausa, veiem el monòleg de Francesc Cuellar i de les seves ganes de suïcidar-se com es creuen les dues històries.
Ens trobem en una història en que veiem com flueixen la veritat i la ficció fins al punt en que no saps si el que et diuen és una cosa o l’altre. Les intimitats dels actors/personatges flueixen entre diferents moments en que t’expliquen.
Aquest muntatge funciona, tot i que la part que més m’ha tocat és la segona part quan veiem que els somnis i el fracàs. Anem veient com el futur dels joves no és tan fàcil com sembla. El fet de jugar amb la realitat i la ficció, el passat, el present i el futur,
La desesperança de tota una generació que ho havia de tenir tot i que al final el fet de no poder aconseguir-ho entren en una espiral de destrucció. La manca d’oportunitats que ha engolit a tots en una gran espiral de precarietat.
Prepareu-vos per una proposta que no us deixarà indiferents. Té una força que es fa present en tot moment i et deixa assegut a la cadira.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.