Boníssima!
Vaig triar aquesta comèdia per donar-li una sorpresa a la meva parella. No us podeu imaginar les vegades que l’he vist recitar, amb gran teatralitat, La venganza de Don Mendo.
Per descomptat, que hem vist la pel·lícula homònima de 1961, adaptada, dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez.
La venganza de Don Mendo és una obra de Pedro Muñoz Seca (1881-1936), un dels autors més aplaudits i respectats d’Espanya durant anys. Muñoz Seca va escriure unes tres-centes comèdies, la majoria de les quals van tenir un gran èxit de públic des del dia de l’estrena.
La venganza de Don Mendo es va estrenar per primera vegada al Teatro de la Comedia, de Madrid, la nit del 20 de desembre de 1918
Al llarg dels anys (1925,1941,1957, 1977…) s’ha programat en diferents teatres madrilenys.
A Barcelona, només hi va estar programada en una sola ocasió, i va ser en el ddesaparegut Teatre Arnau, l’any 1999. Es tractava d’una adaptació dirigida pel Tricicle, i interpretada per Xavi Mira, Enric Pous, Frank Capdet i Bea Guevara.
Per tant, aquesta és la segona vegada que s’estrena a Barcelona, amb la particularitat que en aquesta ocasió, tot i que es tracta d’una versió actualitzada del clàssic, s’han respectat els diferents estadis sincrònics de la llengua espanyola, els recursos de la versificació tradicional i les paronomàsies.
La podeu veure al teatre Poliorama. La dirigeix Paco Mir (un dels tres del Tricicle). Els personatges principals són interpretats per Juanfra Juárez (Don Mendo), Cristina Almazán (Magdalena), Amparo Marín (Bertoldina, Moncada, Marquesa de Terrassa), Manuel Monteagudo (Don Nuño, Sigüenza, Froilán, Don Alfonso), Paqui Montoya (Doña Ramírez, Azofaifa, Doña Berenguela), Moncho Sánchez-Diezma (Don Pero, Manfredo, Alí Fafez) i Nuria Díaz Reguera (Velloso).
Malauradament, només s’ha programat per tres dies, així que ja podeu comprar ràpidament les entrades.
És boníssima!
Els actors són sensacionals!
La venganza de Don Mendo no tan sols és una comèdia destinada a distreure i fer riure al públic d’una manera fàcil. Tot al contrari, és una obra que se sustenta sobre dues grans tradicions: la del teatre en vers i el de la paròdia.
L’obra pertany al gènere, creat pel propi autor, de l’astracan, un gènere còmic que persegueix fer riure al públic, i es complau en la presentació despullada i sense embuts del convencionalisme escènic i argumental.
Ahir va ser dia d’estrena. El teatre estava ple fins dalt. A la sortida tot eren cares i comentaris de satisfacció.
El que més em va sorprendre és que molts d’ells es sabien el text de memòria.
És una llàstima que no es pugui veure durant més dies.